0 Shares 56 Views
21/08/2019 | Sant Fruitós de Bages

Prehistoria

15 Juny, 2019
56 Views

Montpetit 1 – juny 2019

Autor: Àlex Singla Gutiérrez – Escola Monsenyort Gibert – 4t. Educació Primària.

Aquesta història comença ja fa uns dies, més aviat, ja fa milions d’anys, on els humans vivien en coves i caçaven animals per sobreviure, però el més important és que no havies de fer deures, ja que no anaven a l’escola i es podien passar tot el dia jugant, tot i així no els canvio, ja que el seu aspecte era una mica diferent al nostre, eren més aviat semblants a uns grans micos.
Es deien cavernícoles, tenien el front molt ample i tenien molt pél pe tot el cos, també s’ha de dir que no utilitzaven gaire el cap, vaja, que no eren molt intel·ligents, no sabien què era el foc, i el pitjor de tot, no tenien ni televisió ni consola, ja m’explicareu què feien per entretenir-se.
Ahh, ja sé, els hi agradava pintar a les parets, dibuixaven animals, sols i poc més, i així anaven passant els dies.
Ara ens centrarem en un cavernícola molt especial, en MOO, tenia els cabells llargs i amb rínxols, un fet bastant estrany per aquell temps, ja que la dutxa encara no s’havia inventat i mantenir un cabell enrinxolat no era el més comú.
A més a més era molt fort, fet que aprofitava per caçar. Un dia caçant, amagat darrera d’una pedra molt gran, va sentir un soroll molt fort, es va girar i va mirar als costats, d’un costat va veure que venia una estampida d’animals i cames ajudeu-me va córrer tot el que va poder per intentar fugir. Però va xocar contra una paret al costat de la cova on solia passar les nits mentre caçava, i del cop tan fort va caure al terra inconscient.
Quan es va despertar va notar que el terra era fred i rugós, quan va obrir els ulls es va adonar que no estava a casa seva, les olors eren diferents, els sorolls encara més.
En MOO es va aixecar i es va sorprendre del que va veure, una mena de monstre o animal que es movia i feia molt soroll, n’hi havia molts, d’iguals i de diferents. També es va fixar que hi havia gent semblant a ell, però hi havia una cosa diferent, el cabell era diferent, la cara també, i ja no parlem de la manera de vestir, que encara ho era més.
On s’havia ficat? Què havia passat? Sense ell saber-ho, estava a Sant Fruitós de Bages, i per ser més exactes, al 2019.
Anava caminant amunt i avall en aquell món tan diferent al seu, allà les coves de la gent eren altes i tenien altres pintures a les quals ell no estava acostumat, tot i ser forçut i valerós, sentia una mica de por, no veia a ningú conegut.
Va veure un vidre, encara que ell no sabia el que era, i va intentar traspassar-lo i…
BOOOMMMM, va xocar ben fort, però tan fort que fins i tot el va trencar, però ell era tan fort que no es va fer mal, per ell, com si fossin unes pessigolles.
Resulta que era l’entrada al museu d’antiguitats, es va sentir un crit a l’escoltar com els vidres queien a terra, el MOO estava ferit als peus de trepitjar els vidres esmicolats, però ell no es queixava. El crit provenia d’una de les oficines, va sortir la Marta, la propietària del Museu, i va veure al MOO ferit, es va acostar i en MOO la va olorar, recordeu que no sabia parlar en l’època d’on ell venia encara no s’havia inventat el llenguatge, i es comunicaven per signes molt rudimentaris.
La Marta, sorpresa per l’aparença d’aquell home es va pensar que somiava. Era ben bé un home de la prehistòria, què hi feia allà es va preguntar la Marta? Era una broma? D’on havia sortit aquell individu tant estrafolari.
El va portar al CAP de Sant Fruitós, on el van visitar i li van curar les ferides dels peus a causa dels vidres trencats. Després van anar a una botiga de roba, i li va comprar sabates i se les va posar, també van anar a la perruqueria perquè li tallessin els cabells, i ja que hi eren també el van afaitar.
Després de tot el que la Marta havia fet per ell, ara sí semblava un humà de l’època, vestit més modern, fins hi tot se’l miraven pel carrer com si fos algú important, només li faltava saber parlar i seria una persona totalment nova.
La Marta el va acollir a casa seva, com si fos el seu convidat, durant el temps que ell necessités per adaptar-se a la nova vida més moderna.
Quan ja portava uns mesos vivint al poble ja sabia parlar català, va anar al Registre de Sant Fruitós per canviar-se el nom, com que Sant Fruitós li havia canviat la vida, va decidir que es diria Fruitós.
A partir d’ara ja podia treballar, i la Marta, que sempre l’ajudava, li va oferir feina amb ella al museu d’antiguitats, treballaria a la secció de prehistòria que de ben segur ell entenia a la perfecció.
Es va veure a ell mateix en unes pintures en unes roques que tenien a la zona de prehistòria, i de sobte va pensar com li havia canviat la vida, havia perdut tot el que tenia en l’altre món, però no li amoïnava, ja que havia trobat l’amor al costat de la Marta.
I aquesta història acaba ja passats uns anys, que van ser pares de dos bessons, un nen que es deia David i una nena que es deia Maria.
I van ser feliços, i com diu la dita, van menjar anissos.
Tot i que continuo dient que això de llevar-se a l’hora que un vol, no tenir l’obligació d’anar a l’escola i passar-se el dia gratant-se la panxa no deu ser tan dolent, o no ho creieu així…


Narrador: Ferran Grandia

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria