Posi’m un cafè, un cafè i punt, si us plau!

«Bon dia, fiqui’m un cafè, si us plau». «Bon dia. Un cafè sol?»

Aquest és un breu diàleg que he sentit sovint en un bar un matí qualsevol. Quan vaig a un restaurant i arriba l’hora de demanar el cafè ja tremolo per la possible pregunta del cambrer: «Sol?» I de seguida la meva resposta, acompanyada d’un somriure, una explicació amb un to pedagògic que denota la meva deformació professional, i graciós, amb humor:  «Noooooo, que vingui amb vostè, si us plau». «Què vol dir?» «Sí, home, que no vingui sol, pobret. Que el porti vostè. Que vingui també amb la tasseta, la cullereta, el plateret i el sucre o la sacarina, així vindrà ben acompanyadet».

Els meu pares tenien un bar al poble i mai, però mai, mai, els parroquians ens havien demanat un cafè sol. Ens demanaven un cafè amb llet, un tallat, un cafè tocaet d’algun licor, un cigaló, un bombó -cafè amb llet condensada-, un cremaet -cafè, rom cremat, canyella, pell de llimona, boníssim- o un cafè, un cafè curt o un cafè llarg, ben llarg, que demanava sempre el Marto, de malnom, perquè, si no, «s’acabava massa prompte».  Al meu poble, doncs, un cafè és un cafè, i punt, mai no està sol. I al vostre, el mateix, oi? En català, el cafè mai no ve sol.

I què us sembla el verb que acompanya el cafè del diàleg? Em refereixo al verb ficar, que, segons el DIEC vol dir: «Fer entrar dins un lloc. Ficar la clau al pany. Ficar els peus a l’aigua. Ficar-se la mà a la butxaca. En el diàleg hi hauria d’haver dit posi’m un cafè, i no fiqui’m un cafè. El verb posar es fa servir en el sentit de ‘fer que (alguna cosa) sigui o estigui en un lloc determinat on no era, fer-la estar en una nova posició, en un nou estat’. Per exemple: posar la signatura en un document, posar la jaqueta a la nena, etc. Quan vaig sentir «Fiqui’m un cafè», de seguida vaig pensar on caram volia que el fiqués. A dins la bossa i ben calent? O encabit dins la butxaca?

Ara cada vegada es fa servir més el verb ficar en detriment del verb posar, que va desapareixent a poc a poc, si més no en algun dialecte. I cada vegada que sento un ficar en lloc de posar m’agafa un cinc de copes, que diuen al meu poble en comptes d’un síncope. I tot junt, «Fiqui’m un cafè sol», el cinc de copes no me’l puc estalviar. Si us plau, que us posin un cafè, sense sol i sense ficar-lo enlloc, la salut us ho agrairà.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin