0 Shares 225 Views

Poema de Maria Mercè Marçal

27 octubre, 2020
225 Views

Autora: Maria Mercè Marçal – Comentaris: Francesc Canellas –

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Poema de Maria Mercè Marçal

Petit poema, molt senzill i de fàcil comprensió, però amb una gran càrrega de sensibilitat.

Maria Mercè Marçal havia nascut a Ivars d’Urgell (1952), però va estudiar i viure a Barcelona. Aquí torna a sincronitzar amb el seu poble, a la seva casa pairal fent un viatge al passat. Puja a les golfes, aquell espai increïble on es pot trobar una gran quantitat d’objectes desconeguts i nostàlgics. Hi veu una vella nina, un cartipàs antic, conjuntament amb un paraigua inservible, però que s’ha llençat i ningú sap el perquè i una reixa de metall propi de les cases d’abans (tarlatana). La importància del text és que de la tristesa inicial s’ha passat, quan baixa les escales, a una alegria inexplicable que ni ella pot raonar (aranyes sense seny).

El vers final és el camí a seguir: ara som millors que abans, ara hi ha unes engrunes d’amor, això si, mig amagades al fons de les butxaques.

Maria Mercè Marçal va ser una de les fundadores dels Llibres del Mall i la seva divisa s’ha fet famosa: “A l’atzar agraeixo tres dons: Haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.  I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

Malauradament el 1998, quan encara li quedaven moltes coses per fer, un càncer posa fi a la seva vida. Tenia 45 anys.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria