Fa uns quants anys que amb la meva dona vivim sols en una casa dels afores, prop de Llorenç del Penedès. Durant la setmana només som nosaltres dos; els caps de setmana, en canvi, la casa s’omple amb la visita de les tres netes, mentre els seus pares treballen al restaurant.
Des que em vaig jubilar he assumit amb gust la responsabilitat d’anar a comprar i de cuinar cada dia. Mengem allò que trobo a les botigues del poble. No em cal anar enlloc més. És tan còmode no haver de patir pel trànsit, de no perdre el temps buscant aparcament, ni d’haver de trobar-te amb tanta gent que no coneixes!
El Vendrell és a només sis quilòmetres de casa, una vila d’uns quaranta mil habitants on hi ha una bona oferta de supermercats i més varietats de productes. Els meus fills i molts dels nostres amics hi compren i sovint, m’expliquen que, a més, alguns preus són més ajustats. Segurament tenen raó. Però a la meva edat he après a valorar altres coses: caminar sense pressa pels carrers del poble, aturar-me a esmorzar, saludar a veïns i coneguts i fer petar la xerrada.
Compro cada dia el que necessito. No m’interessen les ofertes pensades per omplir rebostos ni congeladors. Si em deixo alguna cosa, a la tarda hi torno, i aprofito per anar al peixater que cada dia baixa a la llotja de Tarragona. A les sis de la tarda obre la parada i el taulell s’omple de peix fresquíssim acabat de pescar. No té res a veure amb el peix de l’endemà, ja manipulat i guardat tota la nit a la nevera.
Després de tants anys voltant per aquí, la gent em coneix. No és estrany que alguna dependenta o algun veí m’aturi per demanar-me consell, encara que sols sigui per xerrar: com dessalar el bacallà, si és per cuinar-lo o fer una esqueixada; quant temps ha de bullir un pop de dos quilos, o quin és el secret d’un sofregit ben fet. Fins hi tot hi ha qui em pregunta com aconseguir que una truita de carxofa quedi esponjosa i es desfaci a la boca.
M’agrada que m’ho preguntin. Sempre dic el mateix: el secret de tot plegat són les ganes que s’hi posen i el respecte pels temps de cocció que necessita cada plat. Els assessoro amb paciència, el millor que sé. Perquè cuinar és, en el fons, una manera de cuidar-se. Menjar, és un dels grans plaers quotidians i també una responsabilitat. Ens hi va la salut, i una mica, també, la vida.
En resum, si compres al poble, encara que paguis una mica més i no tinguis tant per triar, el valor afegit que assoleixes és impagable. I tranquil —estàs a casa.
L’arròs invisible. D’un temps ençà m’he aficionat a fer un l’arròs una mica especial. L’he batejat com a “arròs invisible”, i cada vegada m’agrada més. És diferent, divertit i té un punt de sorpresa.
La idea és senzilla: dos plats en un. L’arròs gairebé no s’ha de veure, queda amagat sota el protagonisme del que hi posem al damunt. Aquest és el primer plat; l’arròs, discret i saborós, espera a sota.
Arròs invisible de marisc, per a sis persones
En aquest cas, els ingredients són generosos. Tres-cents grams de gamba fresca mitjanera, tres-cents d’escamarlans també no gaire grans, un quilo de musclos, dotze navalles, un quart de quilo de cloïsses o escopinyes, dues sèpies, dos calamars, dues cebes tendres, dos pebrots verds petits, quatre grans d’all, un cullerot petit de tomàquet trinxat, julivert, quatre nyores, safrà, sal, pebre negre i vermell, mig quilo d’arròs i una pastilla de brou de peix, o natural, com us vingui bé.
Feu bullir els musclos amb una fulla de llorer, sal, una rodanxa de llimona i una cullerada petita de pebre vermell. Quan estiguin oberts els traieu de l’aigua, els deixeu refredar i en traieu mitja clova; guardeu-los tapats de cara amunt. Allargueu el brou dels musclos amb aigua, o brou de peix fins a la quantitat que necessiteu per fer l’arròs.
Poseu oli en una paella o cassola per fer un sofregit pacient amb la sèpia tallada i els calamars a rodanxes. Quan estigui rosset hi poseu les verdures i dos grans d’all, tot tallat ben petit. Deixeu-ho coure suaument fins que estigui en el seu punt. Fregiu a part, les nyores obertes sense les llavors, i dos grans d’all laminats. Els deixeu enrossir un minut, i ja hi podeu afegir el tomàquet, el safrà, el julivert i una mica de brou. Tritureu amb el túrmix.
Marqueu l’arròs en el sofregit un parell de minuts i hi incorporeu la barreja que heu fet; seguidament hi poseu el brou ben calent. Ha de bullir a poc a poc, sense presses uns deu minuts. Quan encara és lleugerament caldós, arriba el moment clau: es disposa tot el marisc cru ordenat amb cura i els musclos cara amunt. L’arròs desapareix sota aquesta capa generosa. Deixeu coure tres minuts més i retireu-lo del foc.
Amb la cassola tapada, el conjunt s’acaba de coure amb el vapor i el resultat és sorprenentment bo. El marisc esdevé el primer mos, mentre l’arròs, impregnat de tots els sabors, espera sota. Es comença menjant amb els dits, gairebé com un ritual informal. Mentrestant, l’arròs s’acaba de coure. Crec que us pot agradar.
