Perquè ens demanen que anem a votar? La clau del 23J

Deixeu-me que comenci aclarint que els politòlegs no som endevins ni mags. El què sí que podem fer és parlar de cap a on van les tendències, quins precedents tenim i quins possibles escenaris electorals es poden preveure. Dit això, ull al què ens ocupa.
Anem a unes eleccions banyades pel mar de calor en què s’han convertit els estius mediterranis. Un gran cop d’efecte el de Pedro Sànchez. “Per perdre en plena tardor-hivern, millor perdo ara” podia pensar. Però, i si no perd? O només ha intentat condicionar les coalicions de govern PP-VOX a les diferents comunitats? Però, i si això li genera rèdit electoral? I si per l’efecte por es redueix l’abstencionisme respecte al 28M?
Amb aquestes qüestions ens encaminem cap a un escenari que ja té titular: la participació serà clau. Però perquè i a qui preocupa tant una baixa participació?
En aquest cas, els grans damnificats són els blocs independentistes (Junts, ERC, CUP i petita menció al PdeCAT – Espai CiU) i l’esquerra espanyola (PSOE i Sumar). Que ha governat els últims anys.
Al sector independentista perquè les eleccions municipals han constat un descontentament general que pot deixar el nacionalisme i l’independentisme català menys representat que mai a les cambres espanyoles. Aquest efecte, se suma al fet que a les eleccions generals el vot independentista acostuma a baixar en favor de l’anomenat vot útil sumat a un altre extrem que consideren que a Espanya no hi han de votar res.
Tanmateix, a qui més ha de preocupar l’escenari actual és a Pedro Sánchez i al PSOE. De les vuit eleccions generals que els socialistes han guanyat des que es va instaurar la democràcia, en 6 eleccions hi ha hagut una participació de més del 70% (1982, 1986, 1993, 2004, 2008 i 2019). En les altres dos tenim les de 1989 amb un 69,74% (70% arrodonit) i les de novembre de 2019 amb un 66,23%, la més baixa de la història democràtica espanyola i que es pot explicar per la fuga de vots del PP (89 diputats) cap a VOX i Cs (52 + 10 diputats). Per tant, el missatge és clar. Si puja el PP, el PSOE necessita que se superi el 70% de participació per tenir possibilitats de guanyar.
És cert que amb l’entrada de nous partits els resultats electorals i els possibles governs són menys clars i més condicionats, però en una lògica d’espais dintre l’eix esquerra-dreta a Espanya, superar la barrera del 70% de participació significa apropar el PSOE al govern. Baixar-ne significa apropar-lo al PP. De fet, de les cinc eleccions que ha guanyat aquest últim, quatre vegades ho ha fet amb una participació inferior al 70% (2000, 2011, 2015 i 2016) i només el 1996 es va superar arribant al 77% de participació donant peu al primer govern popular de la història amb Aznar al capdavant.
Per tant, malgrat l’entrada de nous partits, el bipartidisme espanyol es manté i potser fins i tot podem dir que, després d’uns anys, recupera força en un context en què la majoria d’enquestes preveuen una clara victòria del PP amb una baixa participació.
Sembla que Espanya demana un canvi, però caldrà veure fins on el PSOE aconsegueix mobilitzar l’electorat apel·lant al vot útil i si genera una participació prou alta com per ser decisiva. A Catalunya caldrà veure com aguanten els partits de casa nostra aquesta crisi de confiança generalitzada que pot trobar un dels seus punts àlgids el proper diumenge i que cristal·litzi en la menor representació de l’espai sobiranista al Congrés dels Diputats de la història.
Tot apunta a que arriba un canvi de cicle però, si algú ha demostrat ser un outsider en política, aquest és Pedro Sánchez.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin