Per: Francesc Canellas Foto: Marta Pessarrodona, Göteborg Book Fair 2014
Per si algun dia no pots creure res
d’allò que de mi et diuen,
i els mesos d’hivern són més llargs que mai
o la calor enganxosa d’estiu dura massa.
Recorda: ens vam estimar.
No vam sentir ni rellotges, ni campanes,
ni timbres, ni telèfons, ni la remor
de l’amor nostre farcint-ne d’altres.
Per si algun dia no puc creure res
teu -una imatge com tantes
en la multitud imbècil d’un còctel-
i te m’acosto, i emmudeixo, i corro.
Recordaré: ens vam estimar.
Una guspira ho va encendre;
i el foc cremava com abans,
i després era bo de veure les brases.
Per si algun dia ens sembla
recordaré: vaig sentir-me viva,
encara que m’entesti,
per sempre més, a negar-ho.
Marta Pessarrodona
Aquí el sentiment de l’amor és el protagonista. El poema té una gran càrrega passional i deduïm que es van aïllar del món (no sentíem ni rellotges, ni telèfons…), tot va sorgir espontàniament (una guspira el va encendre) i també es va acabar (era bo de veure les brases), però si hi ha brases, queda foc. L’ambigüitat del final del poema on l’autora admet que es va sentir viva encara que s’entesti a negar-ho, deixa dubtes de com va ser aquesta relació.
Marta Pessarrodona poeta, assagista (gran coneixedora de l’obra de Virgínia Woolf), feminista liberal, va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 i fa poc ha complert feliçment els vuitanta anys.
