Per molta raó que tinguis no serveix de res si ningú no t’escolta (22)

M. 1454

Fa poc que s’ha celebrat la Diada Internacional de la Dona i, qui més qui menys, tothom ha dit la seva. Davant la creixent amenaça dels partits de la dreta extrema espanyola que malden per fer retrocedir els drets de les dones assolits en els darrers 100 anys, cal reaccionar amb fermesa. Però també hem de lluitar perquè la Festa de la Dona no es limiti només a uns quants debats ben intencionats, uns missatges per internet, uns videos, unes aturades a la feina o unes manifestacions al carrer. No rebaixem aquesta Diada al nivell de la festa dels panellets, de la mona de Pasqua, del Dimarts de Carnestoltes o de l’1 de maig que celebrem un cop l’any. No n’hi ha prou a reservar una data al calendari i aconseguir que just aquell dia els homes facin determinades feines habituals de les dones i ja està. Cal reconèixer que elles són exactament igual que els homes en capacitats i que la única cosa que les discrimina en la societat actual és el sexe; i en molts casos han demostrat que la seva intel.ligència és fins i tot superior a la dels homes. Ens hauria de fer caure la cara de vergonya comprovar dia sí i l’altre també que, en ple segle XXI, hi hagi dones que treballen en fàbriques, en empreses o tinguin un negoci propi, i alhora hagin d’ocupar-se de totes les feines de casa, dels fills, d’anar a comprar i, a sobre, soportar el marit ben escarxofat al sofà mirant la tele o clicant el mòbil, mentre elles paren taula i cuinen resignadament. El masclisme, al llarg de la Història, ha fet molt de mal; ja en el temps de les cavernes l’home era el caçador, el guerrer, el pixapins, el qui marcava territori, el qui portava el menjar… i elles, les que tenien cura de la llar, de nodrir la mainada i acontentar el mascle. Ells podien practicar sexe promiscu si en tenien l’ocasió, i elles malament rai si feien el salt al marit.
No és vergonyós recordar que durant l’Edat Mitjana, quan els creuats anaven a Terra Santa, tancaven amb pany i forrellat el sexe de llurs esposes (en deien cinturó de castedat) mentre ells sotmetien els sarraïns a cops d’espasa i les sarraïnes a cops de cigala? Molts d’aquests hàbits masclistes encara perduren avui dia en determinades cultures. I tampoc podem oblidar que, en l’anomenada “civilització occidental” a la qual tant ens vantem de pertànyer, eren els “conquistadores” qui encomanaven malalties venèries a les dones indígenes de les Amèriques i aquestes morien empestades sense saber-ne la causa. En vista de tots aquests abusos no és gens estrany que, al cap dels segles, una majoria de dones haguessin assumit el rol de persones passives i sense criteri, i els homes se n’haguessin aprofitat. En aquest sentit cal denunciar que en molts països es considera la filla com una propietat privada del pare que pot passar a mans de l’home que la pretén en matrimoni amb unes condicions pactades prèviament entre tots dos, sense que ella hi tingui res a dir. Seguint per aquest camí tan aberrant per la dignitat humana, encara avui dia a Catalunya, en algunes famílies de pagès, continua mantenint-se la discriminació a favor del fill mascle quan hi ha una hisenda en joc. Tant se val si una germana més gran mereix per edat ser-ne l’hereva; evidentment ho serà si és filla única; però si hi ha un noi entre els fills, aquest s’emportarà la major part dels béns i d’això en diuen justícia. El mateix es dóna a la reialesa espanyola i ho trobem perfectament il.lustrat en el rei Borbó actual.
Per altra banda jo mateix he constatat que també solen haver-hi dones clarament masclistes; mares que han privilegiat els nens per sobre de les nenes tal com feien les seves àvies de les cavernes, i encara avui et pots trobar convidat a un àpat de família on, després del dinar i abans de les postres, de cop i volta el pare fa acció d’aixecar-se de la cadira per retirar els plats i ella, la mare, li etziba bo i cridant, feta una fera: “Però…que no hi ha dones en aquesta casa per desparar la taula !?” I ho diu mentre clava els ulls en la pobra filla que, per uns moments, se sent humiliada i objecte de les mirades de tothom.
També persisteix el problema que un home, fent la mateixa feina que una dona, cobra un 30% més de sou. Per què aquesta diferència? A sant de què ells han de percebre més que elles? Seria ridícul respondre: “perque ells fan les feines millor i són més responsables”; o, en el cas de la dona: “perquè elles, degut al risc de maternitat, solen estar més temps de baixa”; o bé: “són el sexe dèbil i més propenses a emmalaltir”. Va, home! Deixem-nos de collonades i no discriminem les dones d’aquesta manera tan poca-solta! Les empreses han d’assumir que ser mare és un goig i no una desgràcia i, si una dona cal que estigui de baixa uns quants mesos abans i després del part, l’Estat que paguem entre tots l’ha de protegir. Potser és per això que alguns governs volen estendre ara el permís de paternitat als homes amb unes condicions similars al de les mares. Si és així ja no hi haurà excusa possible per seguir discriminant les dones en el món laboral.
Un altre fet ben evident és que, al llarg de la Història, les dones que han destacat per llur aportació a la societat, sempre han romàs amagades o oblidades en tots els camps, però especialment en els de la Ciència, la Cultura o les Arts. També passa amb l’esport en general i en altres àmbits on les dones destaquen però mai no són prou reconegudes. Si fem un cop d’ull als noms de carrers dels pobles i ciutats, quants n’hi ha que porten el nom d’homes i quants el de dones? El mateix passa pel que fa als consells d’administració de les empreses o d’altres entitats, o fins i tot en els governs dels països “més avançats” en democràcia i en drets humans que en principi haurien de predicar amb l’exemple. La conclusió és que encara som molt lluny de la paritat de sexes.
Per ventura no mereix la dona que li siguin reconeguts els seus valors en tots els camps del progrés? És clar que sí! Per assolir-ho només cal una cosa: que TOTS i TOTES no tan sols lluitem plegats per la igualtat sinó que l’exercim des d’ara mateix; que les nenes tinguin les mateixes facilitats que els nens per accedir a l’ensenyament i a la cultura; que comparteixin els jocs i les joguines, i que no se’ls digui a priori quines són per ells i quines per elles. Prou d’estigmatitzarles, de mutilar-les i obligar-les a sotmetre’s a l’home, com dicten determinades religions inclosa la cristiana. Tant de bo arribi el dia que els equips esportius siguin mixtos i una bona futbolista pugui ser fitxada per jugar al costat de Messi o de Cristiano Ronaldo… cobrant un sou similar.
Deixem com una cosa secundària la masculinitat i la feminitat, fent que aquests atributs se circumscriguin exclusivament al món de la parella. Estic convençut que el feminisme, tal com ara es reivindica, desapareixerà quan no hi hagi rastre de masclisme en la societat.
Considero que aquelles i aquells que denuncien la persistent desigualtat entre homes i dones tenen tota la raó, però no servirà de res si ningú no els escolta.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin