El passat
Encara que sovint se sol dir que el passat, passat està, no és cert. El passat no passa mai. És lògic que no ens vulguem torturar cada dos per tres pensant en els antics records alguns lletjos i desagradables que ens hem trobat al llarg de la nostra existència, i que d’una manera potser massa frívola prioritzem que és millor intentar no pensar-hi, ja que ens causen una profunda angoixa i un pesarós malestar. I fem bé d’esforçar-nos en desprendre’ns del dolor de velles ferides, de les inevitables errades de joventut i de tot allò que al llarg de la vida es podia haver fet i per algun motiu no s’ha pogut fer… Tot i així, per molt que ens hi esforcem, mai podrem soterrar el passat.
Ara mateix sembla que el passat torna a reaparèixer en tota la seva cruesa. Quina diferència hi ha entre els mandataris vigents del segle XXI com Putin, Trump, o Milei… per posar entre ells un exemple, a la d’aquells sanguinaris assassins del segle XX com Hitler, Stalin o Mussolini, bàrbars àvids de diners, de poder i de sang. Au, tornem-hi amb les guerres i el seu horror, tornem-hi amb la mort, la devastació i el dolor inexplicable que causen a tanta gent indefensa i innocent. Ells s’enriuen de la memòria històrica i del passat. La mare que els va parir!!
Les guerres només serveixen per fer mal, tot ho ensorren i ho fan malbé; sols hi guanyen els poderosos i el capital. El president americà esbomba altiu que damunt de les tombes dels morts i les ruïnes dels pobles i ciutats massacrades per les bombes, vol construir-hi paradisos de vacances per els guanyadors que no s’han cansat de rampinyar, violar i exterminar a dones, vells, nens, i tot el que se’ls posa pel davant. Amb un món tan preciós com el que tenim on ens agradaria viure-hi amb pau i tranquil·litat, no pas amb el temor constant de l’espetec de les bombes que ho arrasen tot i que en alguns llocs escolten nit i dia. Pot ser que sigui el passat qui ens marqui un futur tan ple de d’incerteses i de inseguretat com les que estem vivint ara? Anem a l’inrevés? No hi ha dret.
Una amanida de favetes molt bona
S’ha d’aprofitar ara que n’és el temps. Trieu-les petitones. Un pic esgranades les feu bullir amb aigua i sal uns deu minuts. Les escorreu bé i les poseu en una safata plana; talleu unes fulles de menta ben fines, botifarra blanca i negre del perol tallat estil juliana i ho poseu pel damunt. En un bol feu l’amaniment amb ceba tendre dolça tallada fineta, un parell de tomàquets pelats sense llavors i tallats a quadres petits, una llauna d’anxoves, un bon raig de vinagre, oli d’oliva, sal i pebre negre. Ho remeneu bé i escampeu damunt de les faves. Aquesta amanida és millor menjar-la tebiona. Evidentment ho podeu fer amb faves congelades, però, no és el mateix.
El nom dels vins
En aquest aspecte, els noms dels vins han canviat dràsticament. Són una picada d’ullet comercial diferent, per cridar l’atenció dels clients. Ja no s’estilen els noms aristocràtics d’abans: Marqués de… Duque de qual…, Senyoriu de tal, ni Pago de tal lloc o de més enllà. Han canviat els temps i també el llenguatge per anomenar-los. Cada propietari o enòleg els anomena depenent de les varietats dels ceps o com li dona la gana. “El Perro verde”, cap de Ruc, Cabró, Imputat… La Silvia, la filla del meu difunt germà és una gran enòloga i té una vinya al Priorat on hi elabora uns milers d’ampolles d’un excel·lent vi que sol vendre als països nòrdics d’Europa. L’anomena “en números vermells”. No li he preguntat el motiu pel qual li ha posat aquest nom, però li va molt bé ja que tant com en fa, el té tot venut. És un vi potent, atrevit i natural com la majoria dels que es fan en la comarca del Priorat, on la varietat predominant és la garnatxa negre. Un gran vi el que fa la Sílvia.
