0 Shares 588 Views

Parlem amb Ramon Brucart Puig, inventor

26 octubre, 2019
588 Views

Aviat, quan s’inaguri el Museu de Sant Fruitós, en l’espai dedicat al mon del vi podrem veure la col·lecciuó de llevataps inventats per en Ramon Brucart Puig que gentilment n’ha fet donació.
En Ramon va néixer al carrer Padró, 65, de Sant Fruitós el 14 d’octubre de 1937. Els seus records d’infantesa són de misèria i fam, més d’una vegada s’havia hagut de repartir un ou amb les seves germanes. La seva mare, l’Alberta, treballava a la fàbrica, el seu pare, el Tianet, era pagès i el Ramon l’havia d’ajudar. Als vuit anys ja treballava a la Màquina de Batre, es llevava a les quatre del matí per tallar filferro i empaquetar la palla, ensulfatar la vinya, llaurar, etc.
De petit era entremaliat, “n’haviem fet de grosses!!!” diu. A mida que creixia, compaginava les “bromes” amb un petit taller que tenia a casa. Anava als “Nacionals” encara que li hauria agradat estudiar música, una altra de les seves passions, però els seus pares no podien permetre-s’ho.
Com et va sortir la vena de ser inventor?
M’agradava i em continua agradant observar, als 18 anys vaig fer el meu primer invent, una màquina de tallar “braços de gitano”, em vaig vendre la patent a una empressa de Terrassa. Un altre invent que vaig fer quan era jove va ser un “bolígraf pistola”, però no vaig poder patentar-lo perqué aquí esta prohibit tenir armes, segons em va dir la guardia civil. A part de ser observador tinc molta imaginació.
Fes-nos un esboç de la teva vida professional.
Als 14 anys vaig començar d’aprenent de matricer a Manresa, vaig aprendre molt dels operaris i quan aprenia una cosa nova, a la nit, abans de dormir-me, hi anava donant voltes, d’aquesta manera m’he format com a professional. He treballat a 23 tallers, i de tots he aprés, conec totes les màquines i les maneres de treballar. Això m’ha ajudat molt per poder fer els prototips dels invents, sé com engalzar-ho, soldar-ho, fer els angles, etc.
Del Bages a Sabadell.
Sí, és on hi visc des dels 26 anys. Vaig treballar a quatre empreses fins que vaig plegar de l’última i em vaig establir pel meu compte. Vaig montar un petit taller, comprava cotxes vells o amb algun sinistre, els reparava i els tornava a vendre.
I més invents.
Sí, la meva germana, la Maria, eren propietaris d’un forn de pa, em va demanar si podia fer una màquina de tallar pa. Durant tres mesos vaig anar fent proves i al final vaig treure el prototip. Realment va ser una revolució. Abans les màquines de tallar pa eren molt voluminoses, semblaven neveres, aquesta era molt més petita. Era de sobretaula. Dins del món del pa també vaig inventar una màquina per elaborar diferents formats de peces, i una altra per tallar entrepans.
Et va canviar la vida.
Sí, em guanyava força bé la vida, aixó si, feia moltes hores, pensa que totes les màquines que venia les feia manualment.
I per fi el llevataps.
Efectivament, en una trobada familiar, un cosí meu, el Josep Puig, viticultor que treballava com a representant internacional per la casa Torres, em va demanar si podia inventar un llevataps de butxaca molt més petit que els que existien. Vaig començar a donar-li voltes fins que ho vaig trobar, en vaig fer un prototip. Li va agradar i el vàrem batejar “Puigpull” però jo no estava encara convençut del tot , vaig continuar buscant i al final va sortir, l’espiral treballava totalment en vertical i el mecanisme per treure el tap era de “cric”, com un “gat” de cotxe.
I el vàreu comercialitzar.
Si, però al cap d’un quan temps em vaig assabentar que el meu cosí anava pel món atribuint-se l’invent, inclús alguna revista que ho havia publicat va haver de rectificar-ho.
Com va acabar la història.
Vàrem trencar peres. Teniem una societat entre el meu cosí, un altre i jo. Un dia el Josep em va dir que el negoci no rutllava i que es venien la seva part de la societat Em va demanar que volia fer i li vaig dir que d’acord, jo també vendria. Vaig signar la venda i al cap de pocs dies la meva dona em va dir que creia que els altres no ho havien venut. Efectivament es varen quedar amb la meva part.
I…?
Bé, vaig agafar una emprenyada de les grosses. El meu cap no parava de donar voltes buscant el llevataps perfecte, fins que el vaig trobar, el Pulltaps. Petit, doble recolzament i amb les palanques articulades de manera que el tap no es doblegava ni es trencava. Va ser un èxit mundial. Vaig trobar una companyia comercialitzadora molt bona. S’en pot trobar a tots els països. N’haviem arribat a fabricar 30.000 unitats per dia. Un altre resultat col·lateral va ser que el Puigpull es va deixar de fabricar i el meu cosí va haver de plegar.
La inversió inicial va ser molt forta per a mi, proves, patents, posta en marxa, etc., em va costar més de 6 milions de pesetes, això per a mi, que no les tenia, va representar vendrem la casa de ca l’Escrigues a la carretera de Vic de Sant Fruitós.
Se te’l van copiar?
I tant, els xinesos i els coreans. Ara, com que fa més de vint anys de la patent, ja és d’útilitat pública. Però el meu, com que el ganivet i l’espiral són fets a les millors empreses i els materials són de qualitat, es continua venent molt, ja que és un llevataps fabulós i pràcticament no s’espatlla.
A part del Pulltaps, n’has fet més?
Si, uns quants, el Pullparrot, l’any 2000 va ser considerat el millor llevataps a França. L’Europull, el definitiu amb mecanisme de “cric” i el que considero el millor de tots. El Brucart, es rosca i automàticament l’espiral va perforant el tap, quan ha baixat amb una palanqueta el va fent pujar pel sistema de “cric”, va ser premiat a la Fira d’Inventors de Ginebra.
A part dels llevataps i de les màquines de tallar pa, qué més has inventat?
Tinc més de 60 patents. Un tap perqué el vi no es faci malbé, manxant treu l’aire i queda tancat hermèticament, un altre per destapar el cava i no s’esbravi, i un tap per que una beguda gasosa no perdi el gas. Fora de la part, diguem-ne alimentària, patinets plegables, amb pedals i cadena de bicicleta, un sistema per poder-se posar l’americana la gent amb mobilitat reduïda als braços, una crossa amb rodes, un bastó dotat amb una pinça per poder arreplegar coses del terra, pot agafar una moneda d’un cèntim, i molts més.
Podrem veure els teus llevataps al Museu de Sant Fruitós, a la planta baixa, dedicada al món del vi i a la viticultura, què et sembla?
Molt bé, ja que l’economia de Sant Fruitós durant molts segles estava basada en el món del vi i que hi hagin els meus llevataps, considerats dels millors del món, em fa molta il·lusió.
Jordi Julià
Col·lectiu de Recerca de Sant Fruitós de Bages

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com