Parlem amb Anna Ortega, després de 1.600 dies de música per la llibertat

Per: Redacció

Montpeità.- 1.600 dies des que es va començar aquesta iniciativa… explica’ns això, com va començar?
Anna.- Doncs tot comença el dia que alguna cosa se’m remou en veure l’empresonament dels Jordis, com una forma de mostrar rebuig a una injustícia flagrant a unes persones pel fet d’exercir els seus drets democràtics més fonamentals.
Vaig pensar que una forma de mostrar aquest rebuig seria tocar el cant dels ocells amb la meva flauta cada dia, mentre aquesta situació injusta es prolongués.
El cas és que quan vaig decidir començar no trobava la flauta enlloc, va ser el dia 1 de novembre que la vaig “rescatar” del fons d’un calaix, aquell mateix dia, acompanyada dels meus dos fills petits, és el primer dels 1600 que portem.
M.- Des de l’inici, no s’ha faltat cap dia a la cita?
A.- Podem dir que mai s’ha faltat, sí que, presencialment, es va estroncar per la pandèmia, naturalment… però ho fèiem igual telemàticament. Vull aquí destacar que la Conxita Baraldés, treia altaveu al balcó. Vivint com viu, just davant la plaça, era gairebé com ser allà.
M.- Després de tant temps al peu del canó amb aquesta iniciativa, sents que ha estat o és útil?
A.- Depèn, si ho agafem des del punt de vista de conscienciar Espanya, jutges, etc … per fer-los reflexionar, queda clar que no, però si penso que ha tingut una clara utilitat en altres sentits. A l’inici ens servia una mica a tots com a teràpia col·lectiva per expressar el rebuig a tan injusta situació, per compartir pensaments, converses i debatre junts a diari sobre el tema uns minuts al dia, a l’inici, la repressió efectivament avalada per la justícia espanyola amb les condemnes, va crear situacions personals de molta angoixa, i penso que això ha ajudat a exterioritzar l’enuig i la indignació. També penso que ha servit per què presos i represaliats sentissin que, d’alguna manera, érem al seu costat.
M.- Has notat o sentit per part dels presos que aquesta iniciativa els ha servit?… has rebut tu, i tots els que heu anat formant part de “Música per la llibertat” ímputs o missatges en aquest sentit?
A.- He de dir que sí i no, alguns dels presos s’han mostrat sempre agraïts, col·laboratius i molt propers a la iniciativa, però també cal dir que altres no, fins i tot podria dir que algun cop he tingut la sensació que els molestàvem i podríem interferir en allò que, per ells era primordial, que era sortir de la presó al preu que fos, en aquest sentit, Oriol Junqueras, en fou un trist exemple, arribant-se a amagar al cotxe quan tocàvem en el moment que arribaven els diumenges a la presó, mentre altres com els Jordis o en Rull, ens encoratjaven traient mig cos per la finestreta.
M.- Entenc que ets sents decebuda pels polítics, després de tot? Hi tornaries?
A.- Hi tornaria segur, perquè això no és una iniciativa en favor d’un o altre polític, és una iniciativa que té el seu origen en l’expressió d’una injustícia comesa al poble català, una denúncia a la repressió a un poble a qui es nega el dret a expressar-se, en el sentit que sigui, no neix, ni tan sols com un projecte independentista, sinó com un acte de rebuig a la injusticia on perfectament i té cabuda gent no independentista, pensant en clau política em decep que formacions com comuns i sobretot PSC, hagin estat incapaços de posicionar-se en contra d’una flagrant injustícia i, repeteixo, sobretot pel que fa als socialistes, hagin, fins i tot, justificat la barbaritat d’empresonar per anys una presidenta del parlament per permetre un debat. És aquí quan de forma natural, música per la llibertat, esdevé independentista. Com no ser-ho, quan l’altra opció avala una repressió pròpia d’una dictadura sagnant i corrupte? D’altra banda, és decebedor també veure com els polítics avui, els que avui haurien de ser dignes representants del poble al Parlament de Catalunya, s’han convertit en mers xaiets al servei d’un estat repressor, mancats de la valentia, caràcter i vàlua política suficient per fer que la gent que sí que ha estat on calia, sé senti orgullosa i ben representada, en certa manera, aquest Parlament és una caricatura vergonyosa per alegria d’un estat espanyol que ens vol liquidats com a Nació, i això, per damunt de tot és per culpa dels polítics d’avui, dividits, acomodats, autocomplaents i amb un poble, independentistes i no, que s’ha de conformar en veure com no compta per decidir res.
M.- Aquestes paraules podríem dir que és “l’altra” lletra rere les notes del cant dels ocells?
A.- La lletra és la que és, però ara mateix, el sentit de les notes que sonen cada dia, en nom dels moltíssims represaliats, jutjats, citats, etc., que hi ha (que per això seguim) queda ben resumit en les paraules que un dia va dir un pensador i pastor alemany Martin Niemöller:
“Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,
Quan empresonaren els socialdemòcrates, no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,
Quan vingueren pels sindicalistes, no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,
Quan vingueren rere els jueus, no vaig protestar,
Jo no n’era, de jueu,
Quan vingueren per mi.
No quedava ningú, que pogués protestar”.
Cal seguir, doncs, per reclamar justícia, no postures polítiques, i si avui la postura independentista representa justícia per tot el que he dit, doncs endavant, perquè sinó, com deien Celtas Cortos, “tranquilo, majete, en tu sillón”, és a dir, calladets, mirant Netflix i que tot ens la sua… així ens volen.
M.- Gràcies, Anna, per les teves paraules i, una vegada més, per la teva lliçó.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin