Paciència.

Per Laia Fàbregas – imatge: istockphoto –

Aquesta setmana santa que ja hem deixat enrere a casa nostra va començar ben accidentada: dijous 25 de març a mig matí ens van avisar d’un positiu a la classe d’un dels nens. De seguida van fer un PCR a tota la classe, les famílies vam recollir els nens i cap a casa a l’espera dels resultats. Divendres al vespre, al grup de whatsapp de pares de la classe, van començar a sonar missatges de famílies que ja els tenien (tots negatiu, per sort). Nosaltres també ho vam mirar a la meva salut, però res. Aviat va quedar clar que totes les famílies tenien el resultat menys tres. Era tard i vaig pensar que el nostre arribaria l’endemà. Em vaig imaginar algú que s’encarrega de posar els resultats al sistema, que li havien tocat les vuit i havia plegat de la feina, i a la carpeta de documents per penjar a la meva salut encara hi havíem quedat les tres famílies dissortades.
Però dissabte al matí tampoc vam trobar res, i a la tarda tampoc. Vaig començar a imaginar que el nostre resultat era en una altra carpeta, d’una altra persona: la que li toca trucar per telèfon quan el resultat és positiu.

Tot el dissabte patint i imaginant el pitjor i pensant en tot el que caldria fer si resultava positiu (testar-nos la resta de la família, avisar les famílies de l’extraescolar que havia fet el dia abans de la prova). Tot el dissabte, doncs, exercitant la paciència i preguntant a tort i a dret si era normal haver d’esperar tant mentre els companys ja tenien el resultat.

La tranquil•litat no va arribar fins diumenge a mig matí, quan finalment va aparèixer el resultat negatiu.

El meu fill va seguir confinat segons protocol fins l’1 d’abril i encara vam poder sortir pels quatre festius. I vam seguir les normes, com sempre, però ara fins i tot amb més convicció, perquè encara que ho havíem fet sempre tot bé, havíem estat en risc.

Vam mantenir el grup bombolla de casa sense veure família ni amics. És dur i no agrada, i quan a més veus grups de quinze o vint persones fent un pícnic a la muntanya et fa ràbia i penses que ets l’únic que ho està fent bé. Si som egoistes, puc dir que si ho fem bé, no és perquè no s’infectin els vint que fan el pícnic, sinó perquè no ens infectem nosaltres ni els nostres, que son els que a mi m’importen.

Però n’hi ha una altra, de raó, per fer-ho bé: la gent que treballa als hospitals. Son els que ens hauran de cuidar de vint en vint si ens contagiem en un pícnic, i ells segur que no han fet pícnics amb grups d’amics des de fa més d’un any.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin