On vols anar bou, que no llauris (núm. 6)
Per: Teresa Riquelme foto: Istock
Gràcies a la tècnica mèdica a l’Avel·lina li van poder fer una operació que li va solucionar el problema que tenia de naixement. Cert que va passar por i neguit per aquesta intervenció abans d’operar-se, tenia dubtes de si feia bé o no de tirar endavant amb tot el que li havia dit el traumatòleg. Després de la recuperació el resultat va ser tan satisfactori que la cara de l’Avel·lina encara va resplendir més, ara no li caldria fer-se la roba a mida. L’Avel·lina cada dia feia més goig, en canvi, el Claudi va començar a fer estómac, i al cap de pocs mesos força ventre. L’Avel·lina l’avisava que menjava massa i va voler que anés a parlar amb un dietista. El Claudi hi va anar per fer-la callar, però no va seguir cap de les receptes que li va donar l’especialista. No suportava els règims i no estava disposat a fer-ne.
Tot anava bé fins que va arribar aquell mal dia. L’Avel·lina va baixar a la bodega, perquè un client havia demanat un vi especial, i quin va ser el seu ensurt en veure-hi el Claudi i una cambrera abraçats per no dir-ho més clar. Ells estaven tan entusiasmats que ni es van adonar de la seva presència. L’Avel·lina, en lloc de posar-se a cridar i muntar un escàndol, que hauria sigut el més adient degut al seu caràcter, va restar quieta i va sortir sense dir res. Es va ficar al llit, es va prendre dues pastilles pels nervis, i, amb l’excusa d’un mal de coll i de tenir febre, es va passar dos dies al llit.
Ni ella mateixa va entendre la seva reacció, com podia ser que s’hagués comportat sense manifestar el seu disgust, dolor, desengany, ràbia i ganes de plorar? Només ho va entendre, encara que sembli estrany, pensant en els menús que servien al Restaurant L’OBAGA. Va entendre i es va convèncer que “les venjances s’han de presentar i servir com un pla fred”. El Claudi va continuar amb els seus estudis de tasta-vins, segons ell arribaria a poder aconsellar els clients amb un total bon criteri i autoritat.
L’Avel·lina va aprofitar les absències del seu marit per parlar amb els seus pares, amb els quals es van entendre de seguida: la van fer propietària de tots els seus béns i ells en van ser usufructuaris. L’Avel·lina va fer testament en el qual en va excloure totalment en el Claudi. Tot seguit va demanar la separació del matrimoni, va fer constar incompatibilitat de caràcters, tot i que no era necessari fer-ho.
El Claudi estava convençut que l’Avel·lina estava lirona pels seus ossets, i ara li demanava la separació i quan es pogués, el divorci. Com podia ser que a ell li caigués aquesta pedregada a sobre?. Com que no tenia feina va perdre la custòdia de la seva filla, l’Avel·lina el va eximir de passar la pensió per la manutenció de la nena. D’ell no en voldria res, i malgrat el seu profund dolor i desencís, amb un bon tractament es va refer d’aquest mal inesperat. Malgrat tot era conscient d’haver viscut una gran experiència que segur que li serviria per saber enfrontar millor el seu futur, fos quin fos. El Claudi, com altres vegades, va recórrer a casa dels seus pares; però aquesta vegada no li va sortir bé. Els seus pares es van mantenir ferms, li van dir: “A casa nostra, no! Ni tan sols has sabut mantenir l’amor i el benestar que t’oferia l’Avel·lina. Si no canvies seràs un desgraciat, crec que ja ho ets. Treballa, i si no vols treballar, no mengis. Qui et creus que ets tu? I amb bon criteri el seu pare va afegir: “ON VOLS ANAR BOU, QUE NO LLAURIS”.