On vols anar bou, que no llauris (núm. 3)

Per: Teresa Riquelme

L’Avel·lina ho trobava tot molt romàntic, meravellós… es va voler comprar alguns records de París; entre altres coses, un braçalet d’or amb penjollets dels monuments que havien visitat, uns perfums caríssims i també es va enamorar d’un barretet molt coquetó, que la va encisar! I quan va arribar a Vallplana, ja estava embarassada.
Quan havia nascut l’Avel·lina, els seus pares havien passat un disgust brutal, tal com es pot comprendre. Els metges no els van saber donar cap explicació del perquè tenia aquell petit desviament de columna. Només els van dir que si tenien un altre fill, no tenia per què néixer amb aquest problema. Sofia, la seva mare, va agafar una gran depressió; només plorava i repetia. “Mai més, mai més, mai més”.
Els metges li receptaven tractaments, però li deien que ella havia de posar voluntat en acceptar que la nena havia nascut així, que ella podria fer vida normal, que calia que s’animés. Però Sofia pensava que receptar en els altres no costa gaire. No ho sabia acceptar. Van passar dos anys en els quals el seu home, el Nonat, va fer tot el que va poder per animar la seva dona sense aconseguir-ho, Sofia estava molt desmillorada, amb els ulls sempre plorosos, enfonsats, i s’irritava per un no res.
Nonat sabia que havia fet tot el que havia pogut i no se n’havia sortit. La nena ja tenia dos anys i aviat hauria d’anar a l’escola d’infància, Sofia s’estremia, la seva angoixa augmentava, pensava que potser l’Avel·lina hauria de suportar alguna burla de les altres criatures. Va començar a dir que es volia morir. Un dia, en una de les fortes crisis de Sofia, Nonat la va agafar per les espatlles, la va mirar als ulls i li va dir, amb tanta tranquil·litat com va poder.
-Si vols morir fem-ho tots. Tinc l’escopeta de caça i si vols primer disparo a la nena, després a tu i tot seguit em mato jo. Si ho vols fer tu mateixa, també ho pots fer, ens mates a la nena i a mi, i tu pots seguir el mateix camí. Si això és el que vols, fem-ho d’una vegada; però si avui no ho fem, vull que s’acabin els plors i les angoixes –almenys per poder tirar endavant. Ajudarem sempre a la nostra filla per tot el que puguem, sense protegir-la massa per no aclaparar-la. Tot serà per ella, ja ho és i serà sempre la nostra reina, tu decideixes.
No sabem exactament què va passar dins el cervell de Sofia, però per fi va reaccionar. Per primera vegada des de feia tant de temps, va recordar que ella era una bona pubilla, que tenia la gran masia on vivien, que actualment era el Restaurant L’OBAGA, tenia els camps, uns turons de pins preciosos i dos pisos llogats a Vallplana. Farien pinya amb el Nonat. I el millor de tot tenien l’Avel·lina, una nena molt bonica. Sí, viurien per a l’Avel·lina, amb normalitat, amb afecte, amb valentia, i no li faltaria de res.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin