No sé jugar amb màscares

Autora: M Àngels Anglada / Comentari: Francesc Canellas  / Imatge: ttp://icarialiteraria.blogspot.com/

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
d’uns pocs pensaments clars,
ni per vestir-me, en arbres de misteri,
nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
hem escollit, en l’espera de l’alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.
M Àngels Anglada

M. Àngels Anglada diu que no sap jugar amb màscares. El poema sembla actual, però llegint-lo una mica a fons, ja veiem que no es refereix gens al problema actual tantes vegades repetit. El text ens parla de sinceritat, d’explicar clarament allò que sentim, encara que les paraules siguin punyents (crit), negatives (cendra) o cremin (flama). No vol disfressa, la idea de la veritat torna a repetir-se, perquè la inseguretat porta a somnis remots i incerts.
No hem de tenir por a acceptar la realitat. La veu ressona pels camins de la nit (camins del final de la vida?). Fet i fet, no dona peu a l’optimisme; és veritat que s’espera a l’alba (nova llum), però la cruïlla és problemàtica i si arriba la veritat, ho farà amb dards que fereixen; i, si hi ha un silenci, serà dur per tot el què ha dit a la primera part del poema.
És interessant veure una mica l’ambigüitat del final. Per una banda, s’espera l’alba (llum, vida, esperança,…); per l’altra, els camins de la nit porten dards i silenci. El lector hauria de decidir quin final li agrada més.
M Àngels Anglada va escriure assaig, crítica literària, novel.la (El violí d’Auschwitz, Quadern d’Aram, Sandàlies d’escuma,…), però ella es va definir bàsicament com a autora lírica de poesia. Va viure a la segona meitat del segle XX.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin