No és veritat – Mireia Calafell

No és veritat
que amb cada bes
reneixi el món,
ploguin estels
al fons dels ulls
i els tarongers
toquin el vent
i olor d’estiu
a tot arreu
i al mar més sal
i al cel més vols.

No és veritat
que amb cada bes
siguin més lents
tots els desgels
i un os polar
corri tranquil
sense la por
de caure avall
i arrelin flors
als pics més alts
on fa tant fred
avui també.

No és cert et dic
que amb cada bes
siguin més greus
tots els accents
i balli el món
entorn del sol
com un dervix
vestit de blanc
en un desert
i els cactus secs
no punxin tant.

Que et dic que no
que no és veritat
que entre tu i jo
quan ens besem
canviem els tons
de les ciutats
que no hem vist mai
s’omplin d’ocells
els bulevards
de llocs perduts
on canta el corb
que portem dins:
et dic que no
que no és veritat
però sobretot
no deixis mai
d’allargar el bes
per si de cas
és un error
el que jo crec
i amb un sol gest
ho desfem tot
que la veritat
ho sé del cert
és tan sols fe
i fe vol dir
voler-ho tot
i tot vol dir
allargar un bes.

Mireia Calafell

No és veritat….. però, i si ho fos…? El poema juga entre el desig i la realitat, entre l’anhel una mica impossible i el fet rutinari del dia a dia. L’existència simultània d’emocions contradictòries.
L’autora tracta el tema en les dues primeres estrofes d’una manera genèrica:
El món seria millor, renaixeria; els animals i les plantes seguirien la seva rutina tradicional, sense por; la natura faria el seu cicle natural i, sobretot, els ulls dels humans brillarien com estels amb una barreja d’il·lusió, bondat i desig… Tot això diuen que no és veritat…
A partir de la tercera estrofa el text agafa un to més personal i intimista. Apareix un “tu” en el diàleg i podem notar unes pinzellades didàctiques en el contingut. El poema acaba amb un “desig d’allargar el bes per si de cas és un error el que jo crec”. “La veritat és fe, la fe ho vol tot, tot és allargar el bes i el bes és amor”.
Només l’AMOR salvarà un món que de vegades sembla que no tingui solució.
S’ha dit que Mireia Calafell, última guanyadora del premi de poesia més important dels Països Catalans, el Carles Riba, escriu a raig, com una cascada d’aigua a la muntanya en un dia de pluja. L’absència de signes de puntuació, ho confirmen.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin