Màrius Torres

Redacció 8 de març de 2022

599 Views

Per: Francesc Canellas

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tenen l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. Talment, en l’alta nit,
puja fins els estels el perfum de les roses.

Ella, divina música!, en el meu cos petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones,
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio, perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent

Màrius Torres. 1937

Bell poema d’exaltació musical associat a la nit i al silenci. La música fa que tot el món visual i concret desaparegui. La seva acció és ascendent cap a un espai desconegut relacionat a l’aire (perfum de les roses) i la bellesa de la nit (estels); però també és descendent vers un subconscient vinculat a l’aigua. Tot això, li fa oblidar els greus problemes personals del moment (tuberculosi, guerra civil…). Rebutja el present i s’aïlla simbòlicament a la Divina Música que agafa un protagonisme propi. Per a ell, la música és, en aquests moments, l’única força enfront de la desgràcia i el dolor; es produeix, doncs, una unió total entre ells dos… (jo vaig música endins… única força…)
La confessió final del “Jo Somnio”, adormit a la platja imaginativa del Sanatori on està reclòs, reivindica el que s’ha comentat anteriorment i mentrestant el món es perd…
Si canviem la guerra civil amb la guerra de “putin” (no es mereix la lletra majúscula), veurem que la mentalitat humana segueix sense aprendre dels errors.