Coneguda a l’estranger
M’interessava anar a les fires internacionals. Fires de ceràmica on veia peces “guapes”. És un altre món, diferent del d’aquí. Aquí eren firetes, portar peces petites per vendre, allà són de demostració, s’hi porta la ceràmica artística que fas. La valoració de la ceràmica és molt més important que en el nostre país.
Estic contenta d’haver-hi anat a les Fires a l’estranger perquè he viatjat, he conegut gent i la meva obra ha sigut acceptada. Aquestes fires internacionals són molt serioses, has de presentar un bon dossier i passar una selecció. Del 2000 al 2009, vaig participar en diverses fires a l’Andenne i Brasschaat, a Bèlgica; Milsberek i Gouda, a Holanda; Lió i Saint Quintin la Poterie, a França i a Gmunden, Austria.
El 1999 em vaig presentar al “Concurs-exposició” de la ciutat de Sarreguemines, França, ciutat molt arrelada a la ceràmica i on organitzen una biennal dedicada a la peça utilitària. L’any en què hi vaig participar, la peça era la sopera, n’hi vaig presentar dues i em van seleccionar. Hi havia un sol premi que va ser la sopera d’un nord-americà, però els sis primers seleccionats tenien dret a participar en una exposició amb deu peces cada un. Vaig estar molt contenta.
Amb el grup MAGMA, el 1991, vàrem fer un intercanvi amb ceramistes txecs, amb exposicions a Brno, Txèquia, i a Barcelona. El 1996 amb lituans i exposicions a Vilnius, Lituània, i a Montblanc i Girona. L’agost del 2000 vaig estar al taller del ceramista Rein Follasted, d’Oslo, Noruega.
Els intercanvis han estat molt interessants i beneficiosos pel coneixement d’altres cultures i costums.
A Mèxic vaig impartir durant dos anys cursos de tècniques de Raku i terres sigil·lades, “Las Sombras del fuego”, com a professora al Taller de Teresa Gómez Cantarell varen ser l’agost Maria Gelabert, ceramista (2) del 2008 i el febrer del 2010, a Xalapa. Va ser una gran aventura ceramística, hi havia vint-i-dues persones inscrites. Vaig dir els materials que necessitava, “no te preocupes, todo esto lo tenemos”, hi arribo i res de res, no tenien ni els materials ni el forn de Raku. En tenien un de petit que els hi havien regalat, però no hi cabien totes les peces. En van fer un, el ferrer va dir que sí que estaria fet per una data propera, hi vam anar uns dies abans per veure com estava la cosa i quan ens va veure un dels treballadors se’n va anar corrents i vam sentir que deia, “¡Escondase maestro, Fotos particulars que vienen las maestras de ceràmica a reclamar!”, el més calent era l’aigüera, però, per sort, el vam tenir a temps, encara que el vàrem d’arreglar una mica. L’any 2010 va ser tot més fàcil. Tot i les aventures ceramístiques, m’hi vaig sentir molt acollida, estimada i valorada.
i a casa,
A part de les fires de Catalunya on anava, puc destacar la internacional Terrania a Montblanc i d’Espanya, la CERCO a Saragossa. Amb el grup MAGMA vaig fer exposicions per molts llocs de Catalunya. També n’he fet amb els meus companys del Bages, la Maria Picanyol, la Montserrat Riu i el Paulí. La primera exposició individual seriosa que vaig fer va ser al Vendrell a la sala “Portal del Pardo”, l’any 1993. Després en varen venir d’altres.
El 1995 i 1998 em varen donar el premi d’escultura d’Artistes Manresans i el 2010 vaig obtenir el diploma de mestre artesà concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement del mestratge en l’ofici de ceramista.
Al Taller he fet treballs d’encàrrecs molt diferents com la restauració d’un mural de la Colònia Jorba, diferents peces artístiques i escultòriques, cavalls, cabasses, etc.
Una de les coses de les quals estic més contenta és la Festa del Fang de les Enramades del carrer Nou. La primera va ser el 1982 fins que va plegar l’antiga junta, hi vaig ser més de trenta anys. Ara encara es fa. Molts dels estrangers que coneixia en les Fires o cursos, sobretot els dels Estats Units, no se sabien avenir de què es pogués fer aquestes festes de fang per a canalla en un carrer.
Fa poc vas fer una exposició de les teves alumnes
Sí, de l’octubre al gener d’aquest any, al Museu de la Vinya i el Vi. Va venir molta gent i els comentaris que vaig sentir dels visitants, tots eren molt positius. Va ser un reflex de què han après al Taller, modelar, tornejar i decorar peces utilitàries decoratives o escultòriques. Intento transmetre els meus coneixements i la passió per un art tan mil·lenari com és la ceràmica.
He de dir que el 2009 vàrem fer la primera exposició, i posteriorment la vàrem passar a la sala Vila i Valentí de Sallent i el 2019 a la Biblioteca d’aquí el poble, just abans de la pandèmia. Durant les exposicions sempre hem fet una demostració al carrer amb una cuita de RAKU.
Els hi puc ensenyar moltes coses. Els de la meva edat, si havíem d’estar un any per aprendre, el gastàvem, proves i anar provant i anar fent, ho fèiem. Avui dia, algú ho fa? Alguns sí, alguns no. Sí que se’n fan de tallers: plats, tasses, gerros, escultures…, però ara és més limitat de poder experimentar amb diferents materials. Diuen, “aquí som més moderns i només toquem les peces utilitàries de gres i decorades, però només ho fem amb aquest material”, en canvi, jo, als meus alumnes, els deixo que els hi “surti el cavall”.
Gràcies a haver passat pels cursos, fires, etc., tinc un bagatge que si no m’hagués mogut d’aquí no el tindria. I tot això els hi he pogut transmetre als alumnes.
Ceramistes que t’han influït,
Llorenç Artigues, que pocs anys després de començar jo, es va morir, però queden els seus llibres; Antoni Comellas, Enric Mestres, Madola, Elisenda Sala, Maria Bofill… N’hi havia molts d’aquests grans que feien ceràmica, no n’hi havia un de sol. De tots vas mirant, els de l’Escola d’Olot, el Carrillo, el Claudi Casanovas, i d’altres. Tots ens han influït, no un de concret, sinó que tu has anat trobant la teva manera de fer. Tots eren ídols per a mi, i cadascú amb el seu estil. I de fora, en Raku, Paul Sommer o Roji Koe, i d’altres que tot el que feien era fantàstic, sempre anaven tres passos endavant de nosaltres en tot, amb els materials, els coneixements, l’escola. Els anglesos sobretot pel respecte que tenen per la ceràmica i pel respecte cultural que tenen.
La ceràmica actual …
A la ceràmica actual està passant com a totes les coses d’aquesta societat, va molt de pressa, tot ha de ser immediat i experimental. Coneixements ràpids i poc profunds, i es perd en qualitat i bon fer. Tothom s’atreveix a fer tallers de ceràmica, anunciant-ho per Instagram o TikTok. Ara està molt de moda “Viu una experiència” o “Vine a fer la teva peça en un cap de setmana o en un sol dia, acompanyat d’un tast de vins, pastís de formatge o música celestial”, i “Que bé!, mira que bonic!, Ja sé fer ceràmica!”. Són tallers de supervivència que donen calerons. Estaria bé si darrere de tot això hi hagués un coneixement més profund.
També es fa ceràmica en 3D, però no pot competir amb l’energia, sensibilitat i caràcter que un artista pot deixar en una peça.
En la ceràmica de “Vanguardia” hi ha molt discurs de projecte i molta teoria. Crec que s’ha perdut l’equilibri, i amb l’excusa de l’experimentació, tot s’hi val.
Ara no hi ha gent que col·leccioni ceràmica. Pràcticament, no en queden d’aquestes galeries.
La ceràmica per anar a passar l’estona té molt èxit, ara, gent que compri peces de ceràmica, poques.
I ara jubilada
Ara, des que em vaig jubilar, ja no faig encàrrecs ni res, però sí que faig tallers els dijous a la tarda i els divendres. Per a mi, el millor premi que he tingut ha sigut poder viure del meu art-ofici fins a la jubilació.
