L’última etapa de Lluís Espinal: consumir la vida (1)

Per: Miquel P. Cortina –

Heus ací el testimoni d’un company de feina: “El despertador sonava cada matí a 1/4 de 8 fins que l’hi van robar a l’hotelet de les mines on una vegada va viatjar per donar un curset. A partir de llavors es llevava a la mateixa hora sense despertador; el seu organisme ja s’hi havia acostumat. No esmerçava més de cinc minuts a prendre el desdejuni–molts cops ho feia bo i dret—abans de sortir cap a la feina. Hi anava caminant o bé amb microbus, molt rarament amb taxi. Era freqüent mantenir amb ell aquest breu diàleg matiner:
–Lluís, com estàs?
–Adormit—responia.

Quan era a la feina li molestava moltíssim que hi hagués fressa al seu voltant. Alguns diumenges que ens tocava treballar colze a colze amb ell dins l’estança que compartiem, em pregava que desconnectés el telèfon i que no engegués la ràdio car això no li permetia concentrar-se. Tanmateix, en les sòbries oficines del setmanari, el silenci i la concentració no eren qualitats freqüents, de manera que s’hi va haver d’acostumar. En el setmanari “Aquí” li tocava fer de director, de columnista, de corrector de proves, de secretari i sovint de missatger. Però una de les seves ocupacions més interessants era la de ser, d’alguna manera, coautor dels dibuixos d’Iván, amb qui passava llargues estones discutint cada tema. Llavors l’Iván afegia a les seves idees la seva part d’humor i d’art. En l’única cosa que el Lluís no participava era en la qüestió administrativa i financera. Paradoxalment, en la seva comunitat, ell era precisament l’encarregat dels afers comptables. Les finances del setmanari eren magres, no donaven prou per pagar salaris als periodistes. El seu càrrec com a director fou sempre “ad honorem”. Una vegada si que va cobrar: l’equip del setmanari li va lliurar 3.000 pesos perquè les bones xifres de venda havien permès un respir econòmic. Els diners encara eren a la seva butxaca quan es va trobar amb un altre amic periodista, col.laborador del setmanari. Aquest li va parlar de la dificultat de treballar sense cobrar i seguir alimentant la seva família. Els tres mil pesos van anar a parar a la butxaca de l’amic. Algun cop el Lluís comentava amb humor: “Per alguna cosa ha de servir el celibat, que ens allibera de les obligacions familiars”.

Els primers dies de la setmana, tret que hi hagués algun contratemps, el Lluís anava a dinar a casa, però s’apressava a tornar a les oficines del setmanari immediatament després, tot i que algun cop s’hagués d’excusar si de cas hi havia visites o llargues sobretaules. Els dijous i divendres no anava a casa seva, ni dinava en cap altre lloc. Mentre feia la tasca de composició de l’ “Aquí” menjava un entrepà o un petit refrigeri. Arribada la nit, la seva feina podia perllongar-se fins a les dotze o la una de la matinada, i llavors tornava a casa caminant, sol, tret que passés per casualitat un microbús nocturn. Quan el divendres, sobre les tres de la tarda, lliuraven el setmanari fet i corregit a la impremta, just llavors el Lluís se sentia exonerat i no participava en el ritual de recollir els fulls sencers, doblegar-los al llarg de la nit del divendres per tal que sortís al carrer dissabte ben d’hora.
Començava a “guanyar-se la vida” els divendres a la tarda anant al cinema per a devorar, una rere l’altra, tres pel.lícules d’estrena. Tornava a casa seva pels volts de mitjanit, extremadament fatigat, la qual cosa no impedia que s’asseiés tot seguit davant la màquina d’escriure per tal de redactar els seus comentaris de cinema i preparar el programa de Radio Fides del dissabte. Després de ficar-se al llit a la una tocades de la matinada, es llevava abans de les nou i es dirigia puntualment a l’emissora per a transmetre el seu programa “Hablando de Cine”. Pel camí comprava el nou número de l’ “Aquí”. Mai no va faltar a la seva cita amb la ràdio i fou precisament arran de la seva absència en el programa el dissabte 22 de març, que hom va constatar la seva desaparició. Els “tiras” a sou del SIE el van segrestar la nit del divendres just quan tornava de la seva marató d’estrenes cinematogràfiques, caminant com un somnàmbul pel cansament.

Els dissabtes, a més del seu programa “Hablemos de Cine”, escrivia, amb una setmana d’anticipació, per a la “Revista de Cine”. Vers el capvespre, quan acabava tots els seus compromisos laborals, podia exclamar: “Per fi, ara començo a gaudir del meu dissabte!”
Les seves hores de lleure les aprofitava per dormir, per entallar les seves figuretes de fusta, fer diverses reparacions a casa, cuinar en absència de la senyora que se n’ocupava normalment, i llegir. De vegades acostumava a sortir a fer una passejada amb alguns dels seus companys. Els diumenges al matí es desconnectava de tot i dormia fins a les onze, sobretot d’ençà que es va fer càrrec de l’ “Aquí” i tenia un excés de feina durant la setmana. Però, tot i això, encara hi havia diumenges que li demanaven que ajudés a celebrar la missa a Villa San Antonio, cosa a la qual ell mai no s’hi negava, ni tan sols quan algun altre capellà s’oferia a reemplaçar-lo.

Text extret del llibre “Lucho vive” del P. Alfonso Pedrajas Moreno