Lluís, “Lucho”, Espinal a Bolívia, vida i mort

L’any 1968 va passar per Barcelona un bisbe bolivià encarregat dels Mitjans de Comunicació de la Conferència Episcopal Boliviana, Monsenyor Genaro Prata, que va invitar a Lluís a anar a Bolivia. El 6 d’agost de 1968 el jesuïta va arribar a la Paz, on va ser conegut com “Lucho” Espinal.

Què hi troba a Bolivia? Una gran riquesa cultural, més de quaranta ètnies i cultures, el 55% d’indígenes, el 30% de mestissos i un 15% de blancs. Un país ric en petroli, gas, mineria, agricultura, ramaderia, riquesa hidrogràfica … i a l’altra banda d’aquesta riquesa, un país dels més pobres de l’Amèrica Llatina, un país subdesenvolupat on nomès una minoria hi vivia bé. Per què? Aviat ho va veure: manca d’infraestructures, inestabilitat política, interessos de les minories nacionals i de multinacionals extrangeres. Cops i contracops militars acompanyats de la dictadura corresponent. Dels catorze governs que van haver-hi durant els dotze anys que Lluís va viure Lluís a Bolivia, només tres, i de curta durada, es podrien definir com a democràtics.

El 1970 Lluís adquireix la nacionalitat boliviana. Col·labora al diari Presencia com a crític cinematogràfic fins al 1979 quan el van acomiadar perquè les seves crítiques de cinema no eren de la “línea del diari”. Poc abans havia escrit que el capellà de la pel·lícula peruana Muerte al amanecer estava més amb el poder que amb el poble “com passa massa vegades entre nosaltres”.

El 1971 comença a treballar a Ràdio Fides on, en dues etapes, romandria fins al seu assassinat el 1980. La primera etapa, va acabar al febrer del 73 quan el Lluís va fer una editorial de Lluís en què subrallava la diferència entre el nomenament de nous cardenals “el senat més vell del món, decrèpit i biològicament més inclinat a conservar i frenar que a obrir camins” amb l’ordenació del primer diaca aimara, grup ètnic bolivià, “un primer pas clar i decidit per fer de l’Esglèsia boliviana més autòctona,…, desitgem que aquesta vitalitat de les bases de l’Esglèsia es vagi propagant cap a estrats superiors”. Lluís va dimitir ja que el Nunci a Bolivia va protestar enèrgicament contra l’editorial i la direcció la va retirar.

Més tard, després del seu acomiadament del diari Presència, torna a Radio Fides fins al dia que va ser sequestrat, torturat i assassinat. El seu ultim editorial “Alerta a la tentación nazi” deia que “Els qui creuen que ells tenen la veritat política i només ells la tenen estan en un esquema neo-nazi… Els qui creuen en la lògica de la pistola i patrocinen el terrorisme lògicament són neo-nazis”.

Lluís va dirigir i produir el programa de televisió: En carne viva al canal estatal, amb un format i temes semblant als de Cuestión Urgente. En el que portava per títol “Violencia” la censura va tallar les declaracions de membres de l’Ejercito de Liberación Nacional i en Lluís va ser expulsat de la Televisió.

En les seves estones lliures li agradava tallar figures de fusta: mans que trenquen una cadena, homes agenollats que intenten alliberar-se d’una bota que els està aixafant, etc. Aquestes figures expliquen contra que lluitava: el feixisme, la dictadura, el sistema socio-polític que atenallava el poble, …

Dins del món del cinema des de 1972, a part de crític en diaris o la radio, Lluís publica catorze quaderns, “Cuadernos de Cine” -pràcticament llibres d’unes 150 pàgines- amb l’objectiu d’aconseguir una formació bàsica en el cinema. Va participar com a guionista, muntatge o director en dues pel·lícules i tres documentals. L’any 2007 el govern d’Evo Morales va declarar el 21 de març com el Dia del Cinema Bolivià en commemoració de l’aniversari de l’assassinat del pare Lluís Espinal, com un homenatge a la seva lluita pels drets humans i la democràcia al país i la seva aportació a la cinematografia de Bolívia

El 1976, Lluís és cofundador de l’Assemblea Permanent de Drets Humans de Bolívia (APDHB) i col·labora en la pel·lícula Chuquiago. Al desembre de l’any següent participa activament en la vaga de fam de 19 dies protagonitzada per les dones mineres per demanar amnistia per als presos polítics de la dictadura d’Hugo Banzer Suárez. Aquest mateix any entra com a director al setmanari Aquí.

Va exercir com a sacerdot jesuïta, cineasta, comunicador social i radialista en la seva tasca pastoral a Bolívia. Les seves postures contràries a les dictadures i el seu suport als moviments miners, especialment a les vagues antidictatoriales de treballadors i les seves esposes li van valer enemistats en líders militars com Luis García Meza.

Al gener de 1980, el narcotraficant i militar Luis Arce Gómez junt amb el futur dictador Luis García Meza, van confeccionar una llista negra amb 115 persones que havien de ser eliminades abans del cop d’Estat que perpetrarien el 17 de juliol de 1980 contra la presidenta Lidia Gueiler. Hi figuraven dirigents polítics i sindicals, militars, intel·lectuals, periodistes i sacerdots.

A la nit del 21 de març de 1980, Lluís Espinal va ser detingut per militars i paramilitars del Ministeri de l’Interior. L’endemà, el dia de la seva mort, el seu cos va ser trobat en un abocador amb marques de tortura, li van marcar amb cops una creu al pit i el van assassinar disparant-li quatorze bales.

Al seu enterrament hi van assistir unes setanta mil persones. Un parell de dies més tard també va ser assassinat a El Salvador monsenyor Oscar Romero per la seva defensa dels drets humans enfront de la tirania dels governs militars. Tots dos eren defensors de la Teologia de l’Alliberament i de la lluita contra l’opressió.

En resum, el santfruitusenc Lluís Espinal Camps, conegut també com Lucho Espinal, va ser un polifacètic jesuïta amb una rellevant activitat al cinema i als mitjans de comunicació que va denunciar la injustícia social i abusos de poder. La seva tasca professional va estar sempre orientada a aconseguir una societat millor advocant per espais de justícia, llibertat i igualtat. Va desenvolupar gran part de la seva activitat a Bolívia, on es va nacionalitzar i va ser torturat i assassinat el 22 de març de 1980.

Aquesta biografia ha sigut extreta sobretot de:
PEDRAJAS, Alfonso. ¡Lucho vive!. Ed. Verbo Divino. Bolivia 1999
CODINA, Victor. Lluís Espinal, gastar la vida por los demás. Ed. Cristianisme i Justícia. Quadern 64. Barcelona 2005

Jordi Julià
Col·lectiu de Recerca Històrica de Sant Fruitós – Comissió Any Lluís Espinal