Llet i mel

Quan era petita i em constipava, la mare em donava una tassa de llet amb una cullerada de mel. Se suposava que anava bé pel constipat, en aquell temps jo no sabia pas que en la mitologia grega, en el paradís dels déus de l’Olimp, es diu que hi regalimava llet i mel.
Més endavant vaig sentir a dir que quan una taula està ben parada i assortida de bon menjar es comenta: “Mengen igual que déus”. Se suposa doncs que els déus menjaven de meravella. Una persona em va explicar que un dels aliments dels déus de l’Olimp era l’Ambròsia, que l’Ambròsia podia ser menjar o beure dels déus (Safo de Lesbos), i que per beguda bevien nèctar de les flors. Que tant el nèctar com l’Ambròsia eren una “divinització” de la mel. D’altra banda, segons algunes creences, l’Ambròsia es feia a partir d’una planta màgica i també potser d’uns tipus de bolets que es trobaven en el jardí d’Apol·lo. Aquesta matèria primera podia ser usada també per a altres criatures fantàstiques dels boscos com els centaures, elfs o sílfides.
L’Ambròsia acompanyada de nèctar apareix a les celebracions, en el mite, i a la literatura grega, com a dolços divins que van ser garantits per satisfer la fam i la set de qualsevol resident immortal de l’Olimp. Eren uns ingredients místics i la mel ha estat una dolçor sempre apreciada a l’antiga Grècia al llarg dels segles. No obstant això, l’Ambròsia era més que un àpat deliciós, hi ha diversos episodis que expliquen que les deesses la feien servir de bàlsam i que conferia la immortalitat a qui la prenia. Afrodita, deessa de l’amor, la ingeria per embellir encara més el seu cos. Per curiositat he buscat si trobava informació d’aquesta planta i he trobat aquesta explicació:
“Les Ambròsies són unes plantes herbàcies monoiques, de la família de les compostes, d’olor forta, integrades per diverses espècies anuals o vivaces, de flors grogues i fulles molt dividides. Als arenals litorals dels Països Catalans se n’hi fan, bé que rarament. L’Ambròsia marítima, i d’altres espècies exòtiques han entrat com a adventícies a la vegetació ruderal. Són natives del Nord i de Sud-amèrica, des d’on s’hi han difós per Europa. N’hi ha una trentena d’espècies, de plantes anuals o perennes, que creixen en especial en regions planes, poc humides i arenoses. Produeixen grans quantitats de pol·len, que per la seva difusió anemocòria (que dispersen les seves llavors mitjançant el vent), és un dels principals causants de la febre del fenc.”
Doncs bé, es veu que els déus de l’Olimp eren força llaminers; sigui com sigui, i malgrat tant de temps que fa que han passat aquestes creences, la llet amb mel continua sent ben bona. De tant en tant jo me’n bec una tasseta de llet amb mel, jo també soc llaminera, i ara que sé que és una beguda dels déus, encara hi dono més importància. El que passa és que jo, actualment, la compro descremada. Possiblement, els déus de l’Olimp, la trobarien aigualida. Segur.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin