L’ÀNGEL

Per: Francesc Gannau

El nostre ÀNGEL (ja sé que és un ésser asexuat) és femení i semblava que se n’anava del món terrenal; (ella no ho volia pas) així ens ho van dir els metges el dia 8 d’enguany i avui (dia 21) que escric aquestes quatre ratlles ja li han donat l’alta (d’una planta de pal·liatius on les visites estaven molt restringides)… a l’hora d’anar-se’n de l’hospital ha volgut fer un petó a la infermera i saludar al metge que l’ha atès.
Dona forta, valenta, generosa, amiga dels seus amics… amb els anys ha anat perdent lucidesa, però el que no ha perdut mai és el somriure, l’agudesa visual i amb l’oïda fina que té no se li ha escapat mai cap conversa encara que aquesta no anés amb ella: per cert l’olfacte també el té molt fi!!!!! Tot i que no pren la iniciativa per parlar (les segueix les converses), les seves abraçades t’ho diuen tot… fins i tot perds l’alè de tant que t’estreny. Aquest és un moment tan màgic… igual que quan t’agafa la mà… com te l’estreny!!!!!
La MONTSERRAT va viure una infantesa feliç allà al barri de Valldaura, prop de la plaça dels Frares, al carrer Camp d’Urgell de Manresa, filla de la “MAMA XOM” i del CARLES va conviure amb el seu germà JOSEP MARIA i les seves estimades cosines i cosí… (la ROSA, l’ANITA i el PERE, ja difunt), també amb una família veïna (la MASATS) i sobretot amb la ROSA (la filla gran) i amb qui després seria el seu espòs (en VICENÇ), amb els quins encara avui comparteixen molts àpats i gustos i costums… i de qui no em voldria oblidar és de la seva tieta (que és la de tots), la CONXITA de SOLSONA que tot i que és “tieta”, té la seva mateixa edat.
De ben jove, als 21 anys, i amb l’ajut del seu estimat i inseparable ARTURO (ells dos molt prolífics) ja van començar a “fabricar” l’estol de fills (sis) que avui gairebé totes coneixeu i de viure en un pis gran al mig d’un barri (el pis era gran, però ple de gent: els seus sogres, tietes, els fills) on avui no hi viu ningú d’ascendència catalana i en un carrer que el seu nom ja ho diu tot (MERDISSER) a viure en un “xalet” a Les Brucardes on tothom hi era benvingut i dic tothom perquè els berenars eren multitudinaris per les menges i els beures que es repartien (imagineu que els de cal PERICONA, de NAVARCLES, abans d’anar a l’Hostal de Les Brucardes descarregaven mig camió a casa) i ella en tenia tota la cura del món; igualment que n’ha tingut de tots els fills, joves, nets, netes i besneta que l’adoren amb bogeria. Va passar de treballar a la fàbrica “Dels PANYOS” a educar una família (que encara que és un treball a voltes feixuc és sempre molt agraït) nombrosa.
I com que del que es tracta és de ser agraït t’he de dir MARE que t’estimo i encara que sé que un dia se’ns enduran, la teva força, la teva estima, el teu somriure restarà per sempre entre nosaltres!!!!!
Llarga vida!!!!!

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin