L’amor retrobat

Foto: https://www.gettyimages.es/

L’amor com a sentiment neix amb la persona. De ben petits ens sentim atrets per algun company o companya del nostre entorn i mirem d’acostar-nos-hi per a cridar-li l’atenció i intentar compartir-hi el nostre temps. Amb l’esclat de l’adolescència, aquell amor pur dels nostres primers anys esdevé quelcom més convuls i passional. Això és el que li sol passar a tothom i també li va ocórrer a l’Andreu, un xaval que als catorze anys es va enamorar d’una companya de curs de la seva edat que es deia Bet. No era l’únic que li va passar car en una classe mixta de 22 alumnes entre els quals només 6 eren noies, la Bet, que sempre s’asseia amb les seves amigues, era la que atreia les mirades per ser la més bonica de totes.
L’Andreu tenia un problema i és que era tímid. El seu amor per la Bet no traspassava els límits de l’amistat tot i que sovint sentia gelosia d’alguns gamarussos que, venint de cursos superiors, bromejaven amb ella als passadissos de l’institut i miraven de flirtejar-hi. Cal dir que, quan això s’esdevenia, les altres companyes exercien de comparses i seguien les bromes amb una certa complicitat fins que la cosa es complicava i llavors totes feien pinya per a defensar la Bet de les envestides dels seus assetjadors.
Així va anar passant el temps fins que la cobejada noia va conèixer un fadrí quatre anys més gran que ella de qui es va enamorar. Per bé que el seu promès, hereu de casa bona, tenia fama de faldiller, la Bet no va donar gaire importància a això puix que era ben vist per la societat de l’època que un jove hagués fet anar de bòlit les xicotes abans d’assentar el cap definitivament.
La cerimònia nupcial tingué lloc a la Seu de Manresa amb més d’un centenar de convidats. El banquet de noces es va fer al Mirador de Montserrat i el viatge de nuvis a les illes Canàries. Tot semblava anar pel bon camí i del matrimoni nasqueren ben aviat un nen i dues nenes. L’Andreu, que llavors ja havia deixat els estudis i treballava en una empresa de la construcció, s’assabentà del casament a través d’un amic de l’institut i li va saber greu no haver estat més actiu per a guanyar-se l’amor de la Bet. Però el mateix amic el va desenganyar dient-li que a ella sempre li havien agradat els nois més grans i que, en aquest cas, es tractava de l’hereu d’una família adinerada a qui molt difícilment la Bet i la seva família podien deixar escapar.
Superat el daltabaix anímic i després de fer el papallona per les discoteques, als vint-i-tres anys l’Andreu va conèixer una noia i s’hi va casar. Era filla del poble i van anar a viure a un habitatge de lloguer. No van tenir fills i la seva esposa, ja en la seixantena, va agafar un càncer de pulmó molt agressiu que els metges no van poder extirpar perquè era massa tard.
Jubilat i sol, l’Andreu va veure com la seva vida queia en una rutina de la qual semblava que mai més no en podria sortir. Un jorn, però, tornant de Manresa amb el cotxe de línia, es fixà en una dona el rostre de la qual, si bé madur, li recordava el d’una vella coneguda. Era la Bet. Quan van arribar al poble va baixar de l’autobús darrere seu i la cridà pel seu nom. La interpel·lada va girar el cap i de moment no el reconeixia però, en parlar-li de l’institut i recordar-li com es deia, li va somriure. Feia cinquanta anys que no s’havien vist i es van donar la mà. L’Andreu li va preguntar si tenia pressa i, en respondre-li que no, van anar a la terrassa d’un bar a prendre un refresc i xerrar una estona. Després d’explicar-li alguns retalls de la seva vida un cop deixats els estudis, l’home va escoltar atentament allò que li deia la Bet: que havia estat una desgraciada perquè el seu marit era cocaïnòman i li feia el salt amb altres dones fins al punt de fugir amb una d’elles a Amèrica del Sud; que havia perdut una filla en un accident de cotxe i que, tot i viure a Manresa, de tant en tant pujava al poble per anar a ca’l seu fill gran, director d’una important empresa local; i que tenia cinc nets preciosos que adorava i que la mantenien molt distreta…
Mentre la Bet abocava sobre el seu antic company d’institut les seves vivències, aquest no podia deixar de recordar la noia tan bonica i tan cobejada que havia sigut. Quants cops en plena adolescència havia sospirat per ella en la intimitat! Cercava en les seves faccions la seductora bellesa d’antany però els anys no havien passat debades i ja no quedava rastre del seu encant juvenil. Tot havia canviat en ella però els seus ulls i el seu somriure continuaven essent els mateixos. S’estranyava que hagués estat tan infortunada però, a mesura que parlava, una sensació de tendresa l’envaïa i li donava forces per a proposar-li de veure’s de tant en tant i, si els venia de gust, deixar que un revifat impuls amorós fes la resta. Ell també havia envellit però pensava que si les circumstàncies els havien allunyat, ara tenien l’ocasió d’estar junts i recuperar el temps perdut. L’Andreu no li va fer la proposició de seguida sinó que va deixar transcórrer unes setmanes fins que va haver-hi prou confiança entre els dos. Estaven asseguts en un banc del parc i ella, després d’un silenci inicial, va accedir. A partir de llavors, van començar una relació que els portà a refer el camí de les seves vides. L’amor que no havien pogut compartir de joves el van retrobar finalment al llindar de la vellesa.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin