0 Shares 620 Views

L’amor fa que fins i tot l’ésser més lleig ens sembli bonic

21 d'octubre de 2019
620 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 40 – 2

Segueixo el relat de la setmana passada sobre les desventures d’una criatura molt lletja nascuda a St. Fruitós i que fou adoptada per un matrimoni de Vic. La parella que s’havia afillat la nena la va batejar posant-li el nom de Núria, el mateix que el de la Verge trobada a la vall del Pirineu. Tot i que la seva lletgessa era repulsiva per a molts, ells no ho veien així i se l’estimaven de debò. A mesura que creixia, la mare es desvivia per ella, li confegia vestidets, la pentinava i hi jugava a tothora. El pare li comprava nines, se l’emportava a passejar i, quan la petita s’entrebancava i queia, l’aixecava, li feia un petó i l’abraçava amb tendresa. Però la gent es mirava la criatura amb insana curiositat i només feia que malpensar i persignar-se quan topava amb ella al carrer. Uns quants malintencionats deien si era filla d’un mico ja que els trets de la pobreta recordaven els dels ximpanzès que alguns vigatans havien vist al zoo de Barcelona.
Una veïna de llengua viperina que un dia es va trobar la mare adoptiva amb la nena mentre eren al mercat de la plaça Major, va començar a parlar amb ella i la dona, tota orgullosa, li mostrà el preciós vestidet de llacets que duia. “Oh, que bonic! Va exclamar la veïna mirant-se el vestit i el rostre de la nena; tot seguit, li va clavar el fibló: “Però per molt bé que la vesteixis, noia, ja saps la dita: aunque la mona vistas de seda, mona se queda”. I esclatà en una rialla malèvola mentre se n’anava.
A partir dels tres anys la Núria ja començava a entendre algunes coses d’aquest món; ella veia els seus pares tan afectuosos, tan propers i tan amables, i a l’altre costat, tot de gent que es mofava de la seva lletgessa i li volia fer mal. Presumida com era, cada dia es guaitava al mirall i realment es veia bufona. Què hi trobaven de lleig en ella? Es pentinava la seva abundant cabellera fosca amb un raspall; es mirava i remirava contemplant el seu rostre pelut, potser diferent al d’altres nenes que coneixía, però no per això menys encisador; aquells ulls rodonets i penetrants emmarcats per unes celles gruixudes i arquejades sota un front inexistent; les seves amples narius; les seves orelles obertes com pàmpols que romanien mig ocultes sota les rastes de cabell crespat; el pèl moixí que li poblava les galtes fins a l’alçada de la barbeta i i els llavis prims amb aquelles dents tan grosses que no li cabien a la boca i que per això sempre la tenia badada amb una expressió d’embadaliment permanent…


A mesura que es feia gran la Núria va anar prenent consciència que era lletja, molt lletja en comparació amb la resta dels humans. Sortia amb les amigues i s’ho passava bé però, quan passejava tota sola, els fadrins la defugien i se la miraven mostrant un clar rebuig. Per la Festa Major, a l’envelat, ningú la treia a ballar; seia en una cadira de boga al costat d’altres noies, amb el seu elegant vestit acabat d’estrenar, sota la llotja dels seus pares i enfront de la pista de ball, movent continuament el cos i les cames al compàs de la música per cridar l’atenció, i tots els nois passaven de llarg. A vegades la mare, que patia molt en veure la filla tota sola i compungida després que les seves amigues haguessin accedit a la petició d’algun jove, instava el seu home que baixés a la pista i la convidés a ballar; era el moment en que l’orquestra començava a tocar algun bolero o vals que agradava especialment a la Núria. Algunes parelles, sobretot les forasteres, tan aviat com s’adonaven de la seva presència, s’apartaven i se la guaitaven igual que si fos una mona de circ.
La seva angoixa augmentà amb el pas dels anys. Amb quaranta complerts els seus pares adoptius van morir per llei de vida i ella va restar sola al món. Amb tot el que li van deixar, casa, diners i un armari ple de llibres, en tenia prou per viure i distreure’s, però amb això no era feliç. Tancada la possibilitat de conèixer un home i tenir fills, la Núria es va recloure a casa seva per por de trobar-se amb la gent. Llegia moltes novel.les d’evasió i romàntiques de l’època, però, presonera de la seva solitud, no va poder evitar caure víctima d’una agorafòbia. Sort en tenia d’una amiga, solterona com ella, que li portava menjar i tot allò que necessitava per subsistir. El pitjor era que la jovenalla del barri, si s’avorria, anava a molestar-la i a mortificar-la sense pietat: trucaven a la porta i quan els obria se’n reien del seu aspecte i li donaven un plàtan o una pastanaga per després fugir corrents. Ella acabà per no fer cas dels cops de porta, però no podia evitar que el retruny constant i repetitiu minés el seu cor de mica en mica. Fins quan ho podria suportar?
Un matí de novembre fred i boirós, l’amiga va anar a casa seva per preguntar-li què li calia per passar la setmana. Va trucar a la porta unes quantes vegades i no rebé cap resposta. Com que tenia una clau, va entrar. La trobà morta al seu dormitori, damunt el llit, al costat d’un paper escrit amb lletra maldestra que deia: “Avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Se m’ha aparegut un jove alt, ros, ben plantat i molt atractiu, i a cau d’orella m’ha dit que era la noia més bonica del món. La seva mirada i el seu franc somriure m’han captivat des del primer moment i, després de fer-me un petó a la galta, m’ha ofert una beguda dolcíssima que m’ha avivat els sentits. M’ha agafat la mà, me l’ha besada i tot seguit m’ha convidat a ballar un vals meravellós amb ell. Amiga estimada, el meu cos ara inert, que en vida va estar dotat d’una bellesa que la vanitat humana mai no fou capaç de descobrir, tornarà a la terra per sempre però la meva ànima, preciosa i blanca com una nina de porcellana, ja vola acompanyada del seu amor somniat per sobre dels núvols i més enllà dels estels…”
Després d’aquesta confessió, ningú no es va preocupar de saber si havia pres drogues o si algú l’havia enverinat amb arsènic o res semblant. L’examen del metge forense no va detectar a priori cap rastre d’estupefaent ni de metzina; tan sols un pòsit de Ceregumil dins un got a la tauleta de nit. Per tancar el cas de la dona lletja i peluda com més aviat millor, van cremar el manuscrit i en la partida de defunció van fer constar que el decés havia sigut per mort natural.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com