0 Shares 357 Views

L’amistat neix de la necessitat de no sentir-nos sols (5)

5 d'octubre de 2018
357 Views

M. 1431

Quan era un vailet de 10 anys l’home solitari matava ocells amb una escopeta de balins. Sortia de casa seva de bon matí amb l’arma penjada a l’esquena i anava Collet amunt pel vell camí de Sant Benet fins a la serra de Montpeità. Allà s’amagava al costat d’una barraca de pedra seca de les moltes que encara hi ha escampades per l’indret de quan les feixes eren plenes de ceps i, tan bon punt veia un pardal posat sobre la branca d’un arbre, carregava l’escopeta amb un balí i, apuntant bé, premia el gatell. La majoria de vegades no l’encertava i llançava un renec. Però algun cop aconseguia el seu objectiu i, el noi que havia privat de la vida un moixó innocent, se sentia feliç. Ni tan sols anava a recollir-lo; allà el deixava bo i estès perquè se’l mengés un gat, una guineu o, en el pitjor dels casos, les formigues. En els dies crus de l’hivern ni tan sols sortia de casa: quan s’avorria s’apostava a l’ampit de la finestra del seu dormitori i d’allà estant fixava el punt de mira de l’escopeta en un dels ocells que cercaven la tèbia llum del sol sobre la teulada gebrada de la casa del davant i pam! deixava anar un tret; i si l’animalet resultava ferit d’una ala i es retorçava de dolor incapaç de volar, ell somreia i tornava a carregar l’arma per rematar-lo. Aquell home, quan era petit, no es feia l’idea que el patiment no és exclusiu dels humans i gaudia disparant als pardals, als tudons o a algun conill com si fos un joc; la seva afecció el portava de tant en tant a fer-ho contra algun gat i també contra les orenetes o els falciots, tot i que sabia que els susdits ocells no es podien matar perquè cacen mosquits. Però a ell tant li’n feia el que deia la gent i persistia en el seu malfer. Quan aquell nen esdevingué un adolescent s’adonà que no tenia amics però això no l’amoïnava gens; la seva mania de viure d’esquena a tothom i fer les coses a la seva manera, sense comptar amb els demés, l’havien convertit en una persona esquerpa i intractable. En les poques ocasions en què havia coincidit amb altres joves de la seva edat només era per discutir i barallar-se. Per això no solia freqüentar l’escola i s’estimava més anar a caçar o bé pujar als arbres per robar nius. Com que era orfe de pare, sa mare havia treballat en una fàbrica tèxtil del poble per mantenir-lo; però ara, ja gran i amb la mare vella i malalta, s’havia hagut d’espavilar i cercar una feina que li permetés seguir menjant. No li costà gaire trobar-ne una a Manresa però sempre mantingué una actitud distant amb els seus companys de manera que, a l’hora d’esmorzar, s’allunyava del grup i menjava sol. Algun treballador havia intentat d’apropar-s’hi però ell es recloïa en si mateix i no volia enraonar amb ningú. Li semblava que tothom era hostil i que només volien furgar en la seva intimitat.
Havia arribat a l’edat de festejar amb alguna noia, però aquell ésser solitari passava de llarg a la crida de l’amor; quan tenia una necessitat baixava a Manresa i a ca l’Adela o a les habitacions Cirera trobava solució al seu neguit. Molt de tant en tant agafava el tren i anava al Barri Xino de Barcelona a desfogar-se i quan pujava amb una prostituta a una d’aquelles llòbregues pensions del carrer de Robadors o de les Tàpies, ni tan sols hi parlava. Pagava, anava per feina, i adéu-siau. I així passaren els anys. Un jorn de tardor la seva mare va morir i ell restà sol com un mussol. Ja no tenia ningú a casa a qui cridar, insultar o discutir. Morta la mare i ell amb 57 anys, què podia fer? Els dies se li feien curts, les nits llargues, patia ansietat i tenia malsons. Va anar a cal metge i li receptà un calmant que l’ensopí molt; tant, que no tenia esma ni de preparar-se el menjar. Ni anar de putes. Llavors pensà: “I si em ve un patatús mentre sóc a casa i no em puc moure i ningú ve a ajudar-me?” “I si caic malalt i cap veí se n’adona i em moro de gana?” S’imaginava immòbil al llit mirant el sostre i veient com s’escolava el temps entre les parets del seu dormitori amb una alternança de llum i foscor a la finestra, un dia rere l’altre, fins que la mort s’apiadés de la seva ànima. I es veia cadàver, enterc com un bacallà damunt el llit i amb els cucs baixant per una de les potes del seu jaç camí de l’escala que duia al carrer.
Tot d’una va fer un crit d’angoixa i despertà del seu malson. La suor li regalimava front avall i una tremolor li recorria pertot el cos. S’aixecà del catre, anà a la cuina, begué un got d’aigua i sortí al balcó. Feia una tarda assolellada i els ocells xisclaven alegres a la teulada del davant. S’entretingué a veure com jugaven entre ells, voletejant joiosos i feliços, i se’n recordà de quan els matava a plaer, només per satisfer el seu desig de fer mal. Nerviós, es posà la jaqueta i sortí al carrer. Algun veí que es creuava amb ell ni el saludà: abaixava els ulls o bé guaitava cap a una altra banda i prosseguia el seu camí com si estigués empestat. Mentre caminava pensà si de debò no era un fantasma, un ésser invisible als ulls de l’altra gent. Entrà al cafè on anava de tant en tant i s’assegué en una taula del fons. Demanà una canya i unes olives i allà va estar-s’hi hores guaitant la gent com un simple espectador i meravellant-se de veure’ls tan contents, enraonant i rient, sense ni tan sols adonar-se de la seva presència. Cap als volts de mitjanit ja no restava ningú dins el bar i la mestressa volia tancar; començà a posar les cadires damunt les taules per escombrar, i ell es veié empès a pagar la consumició i anar-se’n. Quan arribà a casa seva s’enfonsà i es desfé en plors. Se sentia molt sol i finalment es va convèncer que no significava res per a ningú. Era una ombra en la foscor; un pobre home sense família ni amics, abandonat a les seves cabòries.
L’endemà al migdia va tornar a aquell bar i s’assegué a la terrassa. No hi havia cap més client però, passats uns minuts, aparegué un senyor ben vestit i amb barret estil Al Capone, que ocupà la taula del costat. En sortir la mestressa li demanà un vermut amb soda i unes patates rosses, i l’home solitari aprofità per demanar un got de vi. Feia un jorn de primavera radiant i a l’ombra del tendal s’hi estava bé. De cop i volta, el nouvingut intentà iniciar una conversa amb el seu veí parlant del temps; en no rebre resposta, persistí en la seva intenció i només feia que garlar i garlar, anant d’un tema a l’altre com un ocell de branca en branca. Avorrit com estava, quines ganes que tenia d’agafar l’escopeta i fotre-li un tret al cul a aquella cotorra! Però de mica en mica i sense voler, anà païnt la seva verborrea i, entre altres detalls de la seva vida, s’assabentà que era viatjant de comerç, representava una fàbrica de vetes i fils, que estava casat, tenia dues filles i vivia a Puigreig; que era soci del Barça i cantava en un cor de Clavé. “I vostè, canta en alguna coral?” “Ha participat mai a les caramelles del seu poble?” preguntà al seu company per forçar-lo a respondre just quan aquest sentia el pes de les parpelles i estava a punt d’aclucar els ulls per fer una becaina. “Jo em considero un bon tenor” li confessà el viatjant mentre xarrupava el vermut. Amb un sobressalt, l’home solitari exclamà: “Coral? Caramelles? Però què diu! Està boig? Si jo no sé cantar ni ho he provat en ma vida!” I esclatà en una rialla grotesca. Llavors, tot d’una, l’altre es posà a entonar la primera estrofa de la sardana “Per tu ploro”. L’home solitari flipava. Quan va acabar, l’incità a apuntar-se a una coral. “Per la rialla que ha fet, vostè podria ser baríton”, li va dir. Van continuar parlant de bon grat i intercanviaren vivències una bella estona. Arribada l’hora del dinar, l’home solitari cridà la mestressa per pagar-li la consumició i tornar a casa seva. “De cap manera!” va tallar-lo l’altre, i el convidà a quedar-se a menjar amb ell. Davant la insistència l’home hi accedí i es va fer un tip de riure sentint els acudits tan graciosos que li explicava el viatjant. Els veïns que passaven carrer amunt o avall se’n feien creus: Com era possible que aquell home tan esquerp i antipàtic rigués tant de gust? La resposta era simple: havia fet un amic.

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com