La vuitantena. Un retall de vida.

Text: Miquel Puig i Soler Foto: Loft. Content Agency

Fa molts anys que col·laboro amb aquest setmanari tan interessant i entranyable del nostre poble i no veig ben bé el motiu pel qual he deixat de fer-ho durant tants mesos. O potser sí que n’hi ha un. Des que vaig acomplir els vuitanta el mes d’agost de l’any passat, alguns símptomes no desitjats es comencen a fer presents en la nostre vida— ens fem grans. El temps passa silenciós com un fantasma i s’esmuny inexorable cap a una vall on és solen perdre algunes de les nostres capacitats més essencials i preuades. Entre altres, la facultat de recordar noms, paraules, dates…Potser sigui aquest un dels motius que et fan repensar el fet de posar-te a escriure. Vols dir que val la pena? Seran prou interessants les teves històries, les receptes de cuina?—no sé. Ja ho faré demà, i així passen els dies i no saps començar,—fins que t’hi poses. No és fàcil.

Si faig una reflexió sincera del que significa tenir aquesta edat, el més essencial en el meu parer, és portar una vida el més assossegada possible—encara que, sempre compromès amb les obligacions que t’has fet teves i que per res del mon pots obviar. Cada mati en aixecar-me del llit desprès de comprovar que tots els esperits presents estan en ordre, cal començar el nou dia amb generosa i perseverant vitalitat. He arribat a un lloc on la pressa no m’amoïna gens. No paro en tot el dia perquè sempre tinc cosses per fer; m’agrada tenir la màxima activitat que soc capaç de desenvolupar, enforcant-me en que el que faig em proporcioni la màxima satisfacció. Aquesta dinàmica em dona el plaer de valorar-me a mi mateix i això em fa sentir feliç i satisfet.

El meu pla de futur no va més enllà de gaudir del que tinc prop, la família, la casa, algunes aficions que no vull deixar de cap manera mentre em proporcionin el goig que n’espero i el meu extens jardí!! Llevar-me cada dia amb l’energia que em proposa l’edat, comprovar que estic bé i que el cos em fa menys mal que ahir nit—cansat com un burro de traginar amunt i avall i desitjós de fer un esmorzar com Déu mana a la terrassa, mentre reposes els ulls assaborint la fabulosa primavera que esclata vigorosa com cada any en els arbres, ocells i plantes, perfumada d’aquest ventet de marinada plàcid i encantador.

La vellesa és un regal preciós. El cervell encara que amb alguna mancança,— funciona força bé. Si en algun moment em fa pensar amb alguna cosa que no m’agrada, li foto quatre crits i em bec un gotet de vi bo que sempre tinc a punt. No serveix de res mortificar-se per problemes que ja no pots solucionar. Intentar viure una vida simple, sens compromisos materials, no enraonar gaire i molta tranquil·litat. Soc gran, però lliure. No tinc que demostrar res a ningú del que he fet al llarg de la meva vida. Intento acomplir amb les meves obligacions amb la meva dona i com avi, amb les tres netes, a les quals adoro. La Martina, la Carla i l’Aina. Els faig els menjar tots els caps de setmana que passen a casa nostra i intento gaudir de la seva tendresa i companyia, assaborint al màxim els colors de les seves mirades i la immensa subtilesa de les engrescadores paraules amb les quals em sorprenen en cada moment. Les estrelletes més fulgurants de l’univers. Com les vostres de netes!! O sigui, que si has acomplert els vuitanta cuida’t, viu i estima!! Fins que duri.

Ara, el que més ens fa falta com més aviat millor, és perdre de vista aquesta malparida pandèmia que ens té presos. Sortir d’una vegada de les nostres cases, poder-nos abraçar i tornar a la normalitat per reunir-nos amb familiars i amics com fèiem abans. De cap manera ens podíem imaginar que en tan poc temps el nostre mon i la nostre fabulosa vida social se’n aniria a orris tan fàcilment. Tot suspès. Els carres buits, els nostres pobles i ciutats en silenci, tothom espantat i la majoria de nosaltres especulant sobres el que ens passaria.

Davant aquest panorama potser sí que arribat l’hora de reflexionar sobres quina mena de mon ens agradaria, encara que sols sigui per somiar. Una civilització més tolerant, igualitària, protegida de cap mena d’agressió, sens discriminació de gènere, sexe, raça… Un mon en pau, amable, amb empatia, més alegre, més fantasiós, més…

— Jo ja no el veuré aquest miracle.

El que sí que podem fer a pesar de tots aquests sotracs que ens incomoden constantment és gaudir de la fabulosa manera de cuinar de la nostre terra. Com diu el Nando Jubany. La millor cuina del mon mundial. La cuina catalana. Precisament avui és diumenge i els he fet a les noies un plat que els ha encantat. Mongetes del ganxet amb calamar i cloïsses.

Els ingredients per sis persones

Mig quilo de mongetes seques, un calamar fresc maco, mig quilo de cloïsses, una ceba tendre, dos grans d’all, un pebrot verd petit, dues cullerades soperes de salsa de tomàquet, julivert, un got de vi blanc, una fulla de llorer, pebre vermell, negra, oli d’oliva i julivert.

Poseu les mongetes en remull tres hores abans, les escorreu, i les feu coure amb aigua freda amb poca sal. Han de bullir molt poc a poc. Si heu d’afegir-hi aigua que sigui freda. Un cop gairebé cuites rectifiqueu de sal, poseu un raig d’oli i deixar reposar.

En una cassola o paella amb un bon raig d’oli i fregiu el calamar net i tallat a rodanxes. El cap i les ales també. Un pic rosset ho traieu. En aquest oli, hi feu el sofregit amb la ceba, un gra d’all i el pebrot tot tallat ben menut o ratllat. Ho feu coure dolçament fins que estigui en el seu punt. Hi afegiu una mica de pebre vermell i el tomàquet. Als cinc minuts hi afegiu el vi blanc i pebre negra al vostre gust. Hi poseu el calamar i un cullerot o dos de suc de la cocció de les mongetes. Deixeu coure deu minuts a baixa temperatura. Hi afegiu les mongetes que us sembli i les cloïsses. Piqueu un gra d’all i julivert en el morter. Hi afegiu amb un bon raig d’oli i mitja copa de vi ranci i ho aboqueu a la cassola. Quan s’obrin les cloïsses ho retireu del foc. Excepcional. Us agradarà.

Si us fa mandra coure les mongetes en compreu de cuites o de pot. No és el mateix però també us quedarà correcta.