0 Shares 594 Views

La vida bé val un somriure

6 d'octubre de 2022
594 Views

Diuen que saber idiomes esborra fronteres i ajuda a comprendre l’ànima de la gent que viu en països diferents d’aquell del qual tu ets originari. És veritat que parlar altres llengües fa que no et sentis foraster i ajuda a integrar-te millor en la societat que t’ha acollit.

Molts estudien francès, anglès, italià o alemany en una escola d’idiomes del seu poble o ciutat com un enriquiment cultural i també per raons de feina. Aquests, més d’hora que tard, acostumen a visitar els països dels quals han après l’idioma i miren de practicar-lo amb més o menys fortuna. Alguns d’ells fins i tot s’hi instal·len temporalment i cerquen alguna ocupació per pagar-se l’estada. L’objectiu, evidentment, és submergir-se en l’idioma durant uns quants mesos o anys amb la finalitat de tornar a casa amb un ampli vocabulari i sobretot amb una bona dicció.

Al costat d’aquests diguem-ne estudiants de llengües estrangeres hi ha un grup format per persones que fa unes dècades es van veure obligades a deixar el seu lloc d’origen a Espanya per manca d’oportunitats laborals i van emigrar a França, Suïssa, Bèlgica, Gran Bretanya o Alemanya, empesos per la fam i arrossegant amb ells la família. Per descomptat no anaven a l’estranger per plaer sinó per trobar una feina al més aviat possible que els permetés donar de menjar als seus.

En trobar-se de cop i volta en un país desconegut, amb una gent que parlava una llengua estranya i incomprensible, i conscients que si no s’hi comunicaven ho passarien fatal, la majoria d’aquests emigrants espanyols, molts d’ells analfabets, van començar a aprendre paraules d’oïda ja que no tenien temps ni ganes d’anar a una escola d’idiomes. Si amb prou
feines sabien llegir i escriure en castellà, com podrien aprendre francès o alemany d’una altra manera que no fos practicant-los al carrer o al lloc de treball?

Us explicaré una anècdota que em va passar fa uns anys quan, aprofitant un viatge a París per anar a una fira, el meu soci de l’empresa em va suggerir de visitar un cosí seu que vivia amb la seva família en un barri molt a prop de l’estadi del Parc Aux Princes. Com que la visita es faria al vespre, quan l’exposició firal ja hauria tancat, no vaig posar-hi cap obstacle, car d’una manera o altra havíem de passar l’estona abans de sopar. Vam arribar amb el cotxe a l’adreça indicada on hi havia tot de blocs d’edificis habitats per famílies humils. Pel camí el meu soci em va comentar que el seu cosí, nascut com ell a Úbeda, província de Jaén, havia emigrat a França als 14 anys, estava casat i tenia dues filles. Feia anys que formava part de la plantilla d’una fàbrica de tubs i es guanyava força bé la vida.

Vam aparcar el vehicle en una esplanada i ens vam dirigir al bloc on hi tenia el domicili el parent. Ens va costar una mica de trobar-lo perquè els edificis eren tots iguals i els carrers estaven dividits en sectors seguint les lletres de l’abecedari. Calia anar molt en compte de no equivocar-se de lletra. Finalment el vam trobar i apropant-nos a la porta d’entrada de l’edifici vam adonar-nos que hi havia una placa a la paret amb tot de botonets que corresponien a cada habitatge. Cada replà en tenia quatre, per la qual cosa hom podia deduir que en aquell rusc hi vivien almenys 80 famílies. El cosí habitava a la planta 14, porta 3ª.

Vam pitjar el botonet i al cap d’una mica vam sentir una veu que ens demanava qui érem. El meu soci es va identificar i a continuació va accionar la manilla per empènyer
la porta. En veure que no es desblocava amb el clàssic brunzit, li va dir amb tota naturalitat a través de l’intèrfon. “Oye, Paco, que la puerta no se abre!”. Llavors el cosí li va dir al meu soci: “Es que tienes que poner el codo”. “Poner què?- vam preguntar tots
dos, estranyats. I ell va insistir: “El codo, el codo. Ahora mismo te lo doy” Llavors hi vaig caure. “Ah, el codo!” Es refereix a un codi numèric!”, vaig pensar.  Resulta que, per seguretat, els visitants d’aquells edificis havien de marcar a la part de sota de la placa uns nombres que identificaven cada habitatge i, un cop fet aquest tràmit, sonava el brunzit i la porta d’accés s’obria automàticament.

Està clar que el cosí havia après moltes paraules noves en tot el temps que portava vivint a
França. Per descomptat, quan va arribar a París als 14 anys, el seu vocabulari d’espanyol era molt limitat i per bé que ara parlava un francès força acceptable, el problema apareixia quan tornava al castellà per atendre familiars o amics vinguts de la seva terra nadiua; llavors es veia en la necessitat de recórrer a aquests neologismes a manca del seu equivalent en la llengua de Góngora. No s’adonava que traduir “code” per “codo” podria canviar el significat de la frase i confondre els visitants. Per uns instants el meu soci i jo vam pensar que havíem de prémer el botó amb el colze

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Guillem Muñoz 14è a la Marathon Cup BTT de Gavà
69 views
69 views

Guillem Muñoz 14è a la Marathon Cup BTT de Gavà

Jaume Grandia - 26 de març de 2024
Foto record: Fa 20 anys. – Fruitosenc
229 views
229 views

Foto record: Fa 20 anys. – Fruitosenc

Jaume Grandia - 26 de març de 2024
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com