0 Shares 130 Views

La vida bé val un somriure (3)

1 de desembre de 2022
130 Views

Situem-nos: any 1963 a Manresa; concretament un dijous de novembre a la tarda, a l’església de Cristo Rey. Estàvem tots els alumnes de l’Acadèmia Central, nois i noies, esperant que ens confessessin car l’endemà era primer divendres de mes i tocava combregar. L’acadèmia on cursàvem el batxillerat estava ubicada al carrer de Carrió, just al costat del temple, i els alumnes, precedits per un mestre, hi entràvem per la porta lateral que donava al mateix carrer, ben ordenats i en fila de dos en dos.

Estàvem- com deia- els disciplinats alumnes asseguts en els bancs esperant torn i fent l’obligat acte de contrició mentre romaníem a l’aguait de la sortida dels nostres col·legues dels confessionaris amb el propòsit de no fer perdre temps al mossèn, que prou feina tenia a atendre tants joves pecadors alhora.

Jo, amb els meus tretze anys just complerts, no sabia ben bé què dir-li al pare confessor. Cercava dins meu possibles “pecats” que signifiquessin un eventual risc de condemna a l’infern, i no els trobava. L’únic recurs era confessar allò de sempre: haver fet  enfadar el pare i la mare, dir mentides, baralles amb els amics, enveja del company saberut que sempre et feia quedar malament a classe, el desig de clavar-li una hòstia a algú i no precisament les de missa…És a dir, la mateixa tirallonga de malifetes, algunes inventades, que cada mes repetia de forma rutinària sense treure’n  ni una coma. Ingenu de mi, ni tan sols m’havia aturat a pensar el perquè de la dèria d’alguns de fer-nos confessar tan sovint, si des del naixement érem captius d’una dictadura nacional-catòlica que ens adoctrinava en els valors autoritaris i en la submissió a l’espasa i la Creu. Quins pecats podíem cometre nosaltres, ànimes de càntir, quan a casa només ens ensenyaven pregàries i a resar el rosari? Una cosa eren els pecats punibles als ulls de l’Església i l’altra les trapelleries pròpies d’uns aspirants a home o dona encara immadurs. Evidentment els infants de llavors entràvem de ple en el segon supòsit, tot i que podia haver-hi alguna excepció.

La qüestió era que em feia un embolic amb alguns Manaments de la Llei de Déu, els de la Santa Mare Església, els  Pecats Capitals i els Venials. Hi havia paraules i frases que a la meva tendra edat no comprenia o no assimilava prou bé: dels Manaments de la Llei de Déu confonia el 6è amb el 9è, i tenint en compte que els diccionaris escolars de l’època només servien per embolicar la troca com ara amb la definició de “puta” que deien que significava  “ramera”(?) i que “ramera”(?) volia dir “mujer pública”(?), doncs ja estàvem al cap del carrer.

Mentre feia l’acte de contrició previ a confessar-me, vaig pensar que si en comptes de detallar els “pecats” de sempre els englobés tots en un dels Manaments acabaria abans. Així que els vaig anar recitant de memòria un per un, del primer a l’últim (encara els recordava de quan feia la Catequesi) i, després d’intentar esclarir un altre cop el significat d’algunes definicions, vaig pensar que per fi havia trobat un Manament on podien encaixar perfectament els meus pecats.

Arriba la meva tanda, m’aixeco del banc i m’encamino cap al confessionari que era just a l’entrada de la nau central annexa. Pujo un parell de graons, m’agenollo davant la cabina, em poso la cortina de color blau marí a l’esquena i de cop i volta em trobo a un pam del pare confessor.  Ell és persigna i jo també. “En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”.

Després d’un curt silenci, el capellà obre la boca per dir-me: “A veure, fill meu, confessa els teus pecats”.

Jo li endinyo: “He pecat contra el Sisè Manament”

El mossèn es remou en la banqueta, aixeca el rostre que tenia mig ocult amb la mà, em guaita i, en adonar-se malgrat la penombra de la meva cara de babau, exclama:

“I què entens tu pel Sisè Manament?

“No cometràs actes impurs”.

“I què són per a tu els actes impurs?” Aquesta pregunta em va deixar totalment desarmat: era incapaç de definir el vocable “impur”. Per sortir del pas i com si respongués a un catequista, vaig balbucejar: “Fer enfadar el pare i la mare, dir mentides, barallar-me amb els amics, tenir enveja del company de classe massa saberut…”

El capellà, segurament amb l’errònia convicció que li estava prenent el pèl, em va fer fora del confessionari i em va etzibar: “Aprèn-te bé el significat del Sisè Manament i quan el sàpigues, torna”.

                                                                                     Miquel P. Cortina

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

25 anys fent marxes
38 views
38 views

25 anys fent marxes

Joan Pusó - 5 de febrer de 2023
Nota del consell parroquial: Diumenge 5 de febrer de 2023 V diumenge durant l’any / Cicle A
41 views
41 views

Nota del consell parroquial: Diumenge 5 de febrer de 2023 V diumenge durant l’any / Cicle A

Consell de la Paròquia de Sant Fruitós de Bages - 4 de febrer de 2023
Presentació dels 7 fruitons
50 views
50 views

Presentació dels 7 fruitons

Redacció - 4 de febrer de 2023
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com