La vida bé val un somriure (10)

Miquel P. Cortina
Lectura de 7 min

Guardo en la memòria algunes anècdotes divertides de quan vivia a Barcelona. Recordo una senyora gran que es deia Aurora i que als 80 anys li va venir la dèria d’aprendre anglès. Era vídua i compartia habitatge amb la seva única filla, quarantona i encara soltera. Ella estava jubilada i cobrava una pensió del seu marit difunt que havia sigut taxista. Malgrat la seva avançada edat, era una dona molt activa. A banda de les feines quotidianes, feia 30 anys que cada vespre practicava natació al club Claret i no parava fins a recórrer 40 piscines. A més, tots els matins baixava a la Barceloneta per estirar-se a la sorra i prendre el sol vora el mar. Li era igual que fos estiu o hivern, estigués núvol o serè: allà era ella, amb el seu vestit de bany estampat, petant la xerrada amb altres vells tocats per la mateixa fal·lera i que cada dia també eren allà. Jo llavors també feia natació en aquell club del barri de la Sagrada Família i tenia força ocasions de parlar-hi a la sortida del gimnàs. Em va sobtar quan un dia em va dir que volia aprendre l’idioma de la princesa Diana de Gal·les i dels Rolling Stones. Li vaig preguntar com s’ho faria: si s’apuntaria a una escola d’anglès o bé agafaria un professor particular; em va respondre que disposava de tres cursos complets amb els corresponents llibres i cassetes, i que l’estudiaria a casa en absència de la seva filla que feia d’infermera a Sant Pau.
Transcorreguts uns quants mesos em va demanar si tenia novel·les en anglès i en dir-li que sí, va triar “Ten Little Niggers” d’Agatha Christie. Va arribar l’estiu i, abans que se n’anés de vacances a Sant Feliu de Guíxols amb uns amics, em va convidar a acompanyar-la a casa seva per a recollir el llibre. Fent camí a peu—no vivia gaire lluny—em va assegurar que l’havia llegit i que l’havia entès gairebé tot. Acostumava a parlar amb veu cridanera i sempre em repetia amb conya que era la més maca, la més simpàtica i la més “salerosa” de totes les dones del barri. Jo, perquè estigués contenta, assentia i li reia les gràcies. Fins i tot vam tenir temps d’intercanviar algunes frases en anglès. En obrir la porta de casa seva per poc que no trepitjo un gos cocker escuat, de color canyella, que saltava, gemia i es movia nerviós al voltant dels nostres peus. “Oh, el meu reiet!” va exclamar la dona recollint-lo del terra i posant-se’l a l’alçada del pit. L’animaló, llavors, començà a llepar-li la cara, feliç que la seva mestressa hagués tornat. Tot d’una va deixar la seva mascota a terra i va dir: “barrum- barrum!” I jo, desconeixent el significat d’aquella enigmàtica paraula que més aviat semblava un crit de guerra, vaig veure com el gosset se n’anava tot xino-xano cap al quarto de bany. Allà hi tenia una safata amb fulls de diari per fer les seves necessitats. “I per què dius barrum-barrum?” vaig preguntar-li a l’Aurora, i ella em va respondre: “barrum” és com es diu en anglès el quarto de bany, oi? Bé, en realitat s’escriu “bathroom”—vaig pensar—però tant se val el matís perquè el gosset prou que ho ha entès. Tot seguit va omplir un plat de pinso i, mentre el cocker tornava del “barrum”, li va ordenar: “wash hands, wash hands” per avisar-lo que calia rentar-se les potes; després d’eixugar-les-hi acuradament amb un drap, va mostrar-li el plat de pinso i va exclamar abruptament com si li vingués el singlot: “it!” (escrit “eat”) que vol dir “menja!”.
“Renoi, Aurora, quin progrés que has fet amb l’anglès!” vaig reconèixer-li amb un gest d’admiració.
“Sí, i el millor de tot és que ara el puc practicar amb el meu gos”—va comentar ella—“Cocker és una raça anglesa, oi?”
Una altra anècdota va tenir lloc al magatzem de l’empresa on treballava, al barri d’Horta. Jo estava empleat al carrer del Clot, en una fàbrica d’accessoris metàl·lics per a portes, finestres i mobles, i la meva tasca era abastir i coordinar els diversos departaments. El responsable de la secció de galvanotècnia em va demanar un dia que anés a comprovar uns estocs de matèries primeres al magatzem d’Horta i jo, diligent, vaig desplaçar-m’hi en Metro. Quan per fi vaig arribar al local, vaig prémer el botó del timbre de la porta i un treballador em va obrir. Vaig anar directament a l’oficina de l’encarregat, un home força més gran que jo i un dels empleats més antics de l’empresa. Estava assegut en una taula fent anotacions en un quadern i, en adonar-se de la meva presència, alçà el cap, mirà per sobre les ulleres, i va exclamar: “¡Hombre, Miguel, cuánto tiempo sin verte! ¿Qué te trae por aquí?”. Vam xocar les mans i vaig respondre-li: “Pues mira, me he dicho: voy a dar una vuelta por la periferia. Y aquí estoy”.
“¡Anda!”, va comentar ell, posant cara de sorpresa: “ No sabia que se celebraba una feria por este barrio. Dime donde está y a lo mejor me acerco a verla”. Li vaig haver d’aclarir que “perifèria” no tenia res a veure amb una fira. Al final ho va entendre, però, perquè no se sentís incòmode pel seu comentari, li vaig donar un cop de colze i vam tancar-ho amb un somriure.

- Anunci patrocinat -

 

Miquel P. Cortina

 

Comparteix aquest article
Deixar un comentari

Segueix-nos

En paper i/o en digital
Escull el format que més t'agradi