La Vàlvula

La vàlvula.

Feia  temps que alguns símptomes m’alertaven que alguna cosa no anava prou a l’hora. De nit  tenia molta tos, no podia dormir i notava un lleuger pes al pit. Amb la Montserrat, la meva dona vam anar a urgències. Després d’un seguit de proves i d’haver estat ingressat cinc dies a la Clínica d’El Vendrell, el cardiòleg va sentenciar que el meu cor no funcionava prou bé i que possiblement la vàlvula Mitral necessitava una reparació urgent. Ens va recomanar que anéssim a un hospital preparat per a aquestes complexes i delicades intervencions on em podessin atendre amb garanties d’èxit. El metge preveia que era un cas greu, el meu, que requeria solucionar al més aviat possible.

Vam anar a l’hospital General de Catalunya. Després d’una visita prèvia a urgències, més ràpidament del que calia preveure, el metge, en veure que el cas era  de certa gravetat va decidir el meu ingrés immediat a l’hospital. La vàlvula estava feta malbé i no funcionava correctament. Si no resolíem el problema amb una solució radical era molt probable que en un futur molt pròxim comencés a patir problemes greus. El millor és operar-te, em va dir el cardiòleg de planta. Després d’un seguit de proves ens va dir que, malgrat l’edat, podria afrontar amb èxit la delicada operació que m’havien de fer. Per sort sembla que va anar tot bé i per ara el procés de recuperació va per bon camí i, si no hi ha res de nou i no es presenta cap entrebanc complicat, possiblement tinc opcions de sortir-ne molt millor del que em pensava.

Desprès d’un mes i mig de practicada  l’operació començo a trobar-me millor. El metge  em va dir, que per ara, tot estava correcte. Feia temps que tenia el colesterol alt, pujades i baixades de tensió, em trobava inflat, anava carròs,… no sé. Això és l’edat Miquel, pensava. Possiblement amb aquesta excusa no feia els deures que calia i m’oblidava sovint de les pastilles que em receptaven. Faig molt exercici, li deia al metge; tinc un hort molt gran. No paro en tot el dia. No n’hi devia haver prou…

Potser encara és aviat per treure’n les conclusions oportunes, però després del que m’ha passat  vull esforçar-me per treure’n alguna  part positiva de tot plegat. Gairebé puc dir que he visitat l’altre barri. En algun moment d’inconsciència durant el procés operatori recordo amb nitidesa que rememorava instants màgics i preciosos de infantesa  que vaig viure al poble. Com si ho somiés…Va ser bonic.

Naturalment als vuitanta dos anys tinc assumit que el millor de la meva vida ja està viscut. Sé que no seré protagonista de grans triomfs ni faré res d’extraordinari, però a partir d’ara maldaré més que mai, perquè les decisions que prengui siguin el més sensates possible i perquè m’aportin el que més vull, pau i tranquil·litat. No vull enfadar-me amb ningú per cap motiu banal i m’esforçaré perquè les meves relacions amb la gent que estimo siguin cordials, generoses i més sinceres que mai.

Fa un parell de dies em va trucar el meu amic Albert per preguntar-me com estava. Estic bé, encara que força aixafat. Ja em van advertir que tingues paciència que com a mínim en tenia per tres mesos o més. L’Albert és un home molt dinàmic i presumit. El que has de fer Miquel -em va dir, és agafar-t’ho calmosament. Quan et vingui bé, posat lleuger de roba, agafa un barret, un bastó i  te’n vas a passejar una horeta, no massa lluny de casa, per si de cas. És el que li convé al teu cor. Tenia raó. Amb aquest tarannà pausat i tranquil he après encara més a admirar aquesta meravella de naturalesa que ens envolta i que sovint no sabem veure i he après, també, a valorar l’etimologia i el significat del que tens davant. No hi ha ningú que pugui mal interpretar-me si em quedo palplantat guaitant les tres puputs que furguen neguitoses en la gespa per intentar treure’n els cucs, o espiant l’estol de caderneres que espigolen enganades les mates de panissola que hi ha enmig de les vinyes  o la mallerenga blavosa que em va seguint pel mig dels esbarzers com si esperés alguna cosa de mi. Companyia? Una delícia per els sentits.

Menjar d’hospital

Sembla mentida que amb l’equip de metges, metgesses, infermeres, i tota mena de professionals que conformen la xarxa d’un gran hospital, on et tracten amb  delicadesa i una atenció digne dels elogis més sincers, puguin servir-te un menjar de tan poca qualitat. Només alguna crema de verdures, fruita, iogurts, amanides i algun plat de pasta o arròs  és van salvar del naufragi gastronòmic. Em balla pel cap, que fa anys, amb la mala fama del menjar hospitalari i a propòsit de les queixes de la gent, es va encarregar a Ferran Adrià i a la Fundació Alicia que intentessin trobar un protocol per intentar millorar el menjar dels hospitals a propòsit. La idea no devia funcionar.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin