La notícia

El titular: Grifols es desploma a la borsa un altre 11% (pel seu vincle amb Scranton) després d’un nou informe de Gotham crec que en BATMAN, que hi viu, té tota la culpa.
Avui també, en Zelenski i el “premier” grec Mitsotakis han estat atacats amb míssils rusos… per cent cinquanta metres no han fet diana (la diana que PUTIN volia) però tot i així hi ha hagut 5 morts (de gent indefensa, humil, amb família…); voleu dir que qui ha disparat (aquests míssils són d’alta precisió) no apuntava on havia d’apuntar?
Si ens creiem tot allò que ens expliquen estem ben arreglats… i no ho dic pas per aquestes dues notícies.
El món és molt gran i les més de 8 mil milions d’ànimes que l’habitem generem pel nostre treball, per les nostres aficions, per les nostres pràctiques esportives, conductes que poden ser o no noticiables i que poden interessar o no a la resta de la humanitat.
L’escola de periodisme nord-americana (que és la més llesta) diu que la notícia és un fet periodístic en què aquesta és una “retallada de la realitat” sobre un fet d’actualitat que mereix ser informat per algun tipus de criteri de rellevància social i el seu contingut ha de respondre a la majoria de les preguntes que es coneixen com les “cinc W” (en anglès):
– A qui li va passar?
– Què li va passar?
– Quan li va passar?
– On li va passar?
– Per què li va passar?
De fet, si les nostres conductes passen desapercebudes, fins i tot, per al veí del nostre replà, és evident que no seran gota noticiables; per tant, si volem sortir a les portades dels diaris o a l’hora punta de les televisions, l’hem de fotre ben grossa: he de consolidar la meva candidatura per presidir els EUA, he de destinar 1.500 milions d’euros (els tinc al calaix) al primer pla conjunt per potenciar, encara més, la indústria militar europea, he de declarar (algú ja ho va fer i res de res) la independència del meu país… podria anar esmentant un gruix d’idees (algunes són de rabiosa actualitat i no són meves), que em passen pel cap, però és clar una servidora de vostès no farà res que la pugui incomodar i seguiré tenint la vida anònima que vull tenir… tot i que les meves col·laboracions esporàdiques en aquest Setmanari sé que són llegides per milers, millor dit, per milions de persones i totes em fan sortit d’aquest anonimat tan preuat… i reconec que també sortir-ne no deixa de tenir la seva part més dolça… sentir-te “reconegut” ni que sigui una mica, també afalaga.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin