La mala consciència és un corc que rosega el cor de per vida.

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 31

Eren dos germans que es tenien molta estima. Es portaven 5 anys i el petit estava acostumat a prendre son germà com a exemple. Aquest era conscient d’això i mentre foren nens procurà fer-li de mestre i responia, amb més o menys encert, a moltes de les qüestions que li posava el germà petit. Feia l’efecte que el gran li obria pas a la vida i explorava el camí per tal que l’altre pogués avançar amb seguretat i sense perill. Els pares tenien el fill gran com un bon noi, educat i més aviat introvertit, però dotat d’una gran intel.ligència; gràcies als estudis havia adquirit vastes coneixences de tot i sovint es rendien davant les seves explicacions sobre qualsevol tema que ells no comprenien. Quan parlava restaven embadalits i es mantenien callats abans d’obrir la boca i ficar la pota. El pare, cofoi, sempre li deia “hereu” perquè era el primogènit però ell no en feia cas car, a diferència del que era costum a Catalunya antigament i encara ho és en determinats llocs, pensava que les herències, si n’hi havia, calia repartir-les entre tots els germans a parts iguals. No és que a casa seva fóssin rics però el pare, que era pagès, havia heretat de la seva família diverses hectàrees de terreny en zona urbanitzable i la construcció, que feia temps que estava en auge, li oferia calés a dojo.
Els dos germans creixeren i mentre el gran va anar a la Universitat, el petit abandonà l’escola als 14 anys i es posà a treballar de manobre en una constructora local. “L’hereu”, al qual el pare també anomenava amb admiració “el fill savi”, quan acabà la carrera d’empresarials amb un màster inclòs, decidí anar primer a França i després a Irlanda i als Estats Units per aprendre idiomes. En tornà al cap de 7 anys amb el francès i l’anglès ben sabuts i amb una experiència laboral minsa però suficient per pagar-se les despeses i no haver de demanar diners a casa. Sabia que els seus pares havien hagut d’invertir-ne molts en matrícules universitàries i que, a banda de la manutenció, s’havien fet càrrec durant anys de la part del lloguer de l’habitatge que compartia amb dos estudiants més al barri de les Corts de Barcelona. Cal dir que el germà petit assumia amb naturalitat i sense cap mena d’enveja que “el germà savi” hagués pogut comptar amb l’ajuda econòmica dels pares per completar els estudis i ell estava content amb la feina de paleta que li permetia viure prou bé.
Amb l’etapa universitària acabada i dominant quatre idiomes a la perfecció, el germà gran, amb la col.laboració de dos socis més, decidí muntar una societat anònima d’importació de petits electrodomèstics aprofitant l’entrada d’Espanya a la CEE i la consegüent supressió d’aranzels. Al començament l’empresa anava bé però al cap d’un temps patí altibaixos per culpa de les polítiques econòmiques del govern espanyol que, l’any 1993, a l’època del ministre Solchaga, van provocar una triple devaluació de la Pesseta en relació amb les altres divises europees. L’encariment de les importacions empenyeren la societat a cercar proveïdors a la Xina i, degut als preus molt més assequibles, aconseguiren superar la crisi i incrementar vendes arreu. La implantació de l’euro el 2002 amb Aznar, significà un plus afegit que facilitava les transaccions i, per consegüent, el diner corria com mai. Es van privatitzar empreses estatals, gent sense escrúpols s’enriquia gràcies als “pelotazos” i tothom estirava més el braç que la mànega. Era quan “l’hereu” presumia d’haver comprat una torre unifamiliar a St. Cugat del Vallès, conduia un BMW d’alta cilindrada i portava roba de marca.
Malgrat la bonança aparent, l’època de vaques grosses es frenà de forma brusca; l’empresa havia crescut molt en els darrers anys i tenia 16 treballadors; disposava d’un magatzem de 6000 m2 molt mecanitzat en una zona industrial de Rubí i, fins llavors, els socis es repartien una part dels guanys entre ells, i la resta els invertien en la societat. Però el daltabaix econòmic del 2008 al 2015 que patiren tant les empreses com les entitats financeres, abocà a una situació de la qual la societat del germà gran no se’n pogué sortir. Les vendes caigueren en picat arreu i, per esquivar la davallada en el consum, les grans associacions de comerciants de petits electrodomèstics crearen consorcis per importar elles mateixes, passant per alt les ofertes d’un importador/distribuïdor que estava en bancarrota i que no els donava cap garantia. Mentrestant, per apuntalar l’empresa i fer front als préstecs dels bancs després que tots tres socis, amb els béns hipotecats, restessin sense recursos per les contínues aportacions de capital, el germà gran, com administrador únic de la societat i per evitar veure’s perjudicat per l’enorme responsabilitat del seu càrrec en cas de fallida, aconseguí dels seus pares una donació en vida de la part d’herència que li pertocava, però amb això tampoc n’hi va haver prou: no hi havia diners per pagar els treballadors i aquests van iniciar vagues que endarrerien el servei i encara acceleraven més l’agonia del negoci. Tampoc hi havia diners per actualitzar l’estoc perquè les entitats financeres, a la vista dels darrers balanços i per molt que el soci comptable maquillés les xifres, havien denegat la concessió de noves pòlices d’importació. Finalment, l’empresa va haver de tancar portes i acomiadar el personal. El germà gran, amb tots els seus estudis i idiomes, estava arruinat. El problema era que tenia dona i una filla petita, una casa embargada i molts deutes que no podia pagar. Les entitats bancàries el perseguien i l’amenaçaven cada dia. Llavors, neguitós i desesperat, va cometre la pitjor errada de la seva vida: recórrer als pares a veure si el podien ajudar un altre cop. Ho havia pensat i repensat molt abans d’anar-hi, però creia que era la seva única sortida: que fés valer la seva condició d’hereu per reclamar l’herència del seu germà petit. Aquest també s’havia quedat sense feina per la crisi del totxo però, de tant en tant, el cridaven per fer remendos en algunes llars del poble i darrerament l’havien contractat com a autònom en una multinacional establerta al terme per encarregar-se de les tasques de manteniment. Tenia estalvis, continuava solter i podia pagar-se certs capricis. Si es guanyava bé la vida, per què coi necessitava uns diners que sempre havien heretat els primogènits de casa seva al llarg d’una pila de generacions?
Òbviament els pares no van estarhi gens d’acord puix no podien admetre aquella deslleialtat del fill envers son germà; li van retreure allò que havia dit sempre, que el germà petit tenia tant dret a l’herència com ell que l’havia cobrat per avançat, i no comprenien com havia arribat a fer una proposta semblant després del què l’havien ajudat. Ell, proferint crits i insults, va marxar molt enutjat i contrariat per la negativa. Darrere seu deixava un munt d’anys de veneració i admiració per part dels seus pares i germà. D’acord que la crisi econòmica havia estat devastadora i acabat amb moltes empreses, caixes d’estalvi i bancs, però ell havia tingut mala sort; havia construit la seva vida en precari i ara tot s’esfondrava com un castell de sorra. El seu esforç per fer-se un lloc al món, cursant estudis universitaris i aprenent idiomes, no havia servit de res; havia dilapidat el seu patrimoni i l’herència de la família en un sac sense fons. Se sentia un fracassat. El pitjor de tot era que ja no podia comptar ni amb l’estima dels seus. Avergonyit i ofegat pels deutes,
l’endemà el van trobar penjat al garatge de casa seva.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin