La felicitat

La tradició que envolta les festes que fa poc hem deixat enrere, és una mostra evident del que han de ser uns dies farcits de felicitat per a tots: les trobades familiars, els regals, les abraçades, i sobretot, l’instint de desitjar-nos que el nou any que acabem d’encetar ens sigui propici i amb les millors perspectives possibles. Sembla que no tinguem cap altre fita que la de buscar la calor de l’afecte i la felicitat de tots els que estimes. Però, és evident que no és així per a tothom. A més de la gran quantitat de gent que no té accés a cap mena de celebració, n’hi ha que estan malalts, que viuen desordres i drames familiars, que pateixen les injustícies de les guerres. Són moltes les persones d’aquest món que han viscut aquestes festes amb una allau de tristesa i de penoses tribulacions.
En aquests dies tan especials també ens solem recordar amb una capa espessa de melangia, d’alguns dels meravellosos moments que hem viscut, a fer memòria dels éssers estimats que viuen lluny i que no solem veure gairebé mai; recordem amb tristesa a aquells que ja no hi són i que trobem tant a faltar. Les xarxes socials tampoc ajuden a consolar l’entristiment d’algunes persones que pateixen per diversos motius, mostrant, com ha de ser, les imatges de felicitat que exterioritzen la gent, amb crits i somriures d’orella a orella com si la vida i la felicitat fos per a tots igual. L’existència, algunes vegades sol ser esquerpa i despietada. Nosaltres havíem de celebrar el Nadal amb el meu germà Josep, malalt des de feia uns mesos i no va poder ser. Dissabte ens vam acomiadar d’ell amb una profunda tristesa que arrossegarem molt de temps.
Encara que tampoc cal rumiar-s’ho gaire; sigui quin sigui el gest amb què ens aculli aquest futur vinent farcit d’incerteses, tot passa per la manera que cadascun tenim d’afrontar-ho; som nosaltres mateixos a qui ens pertoca fer-nos responsables de la nostra felicitat. Per tant, eliminem tots els mals pensaments, somiem, i gaudim del viatge fabulós que ens proporciona la vida!!

La guia Michelin

En l’àmbit de la gastronomia sempre s’ha especulat amb la imparcialitat d’aquesta famosa guia que va ser creada a França fa una pila d’anys, amb la finalitat primordial de què els parisencs que sortien a passejar amb el seu cotxe pels entorns de la ciutat, tinguessin les indicacions necessàries d’on poder dur el seu vehicle en cas d’avaria o d’omplir el dipòsit de benzina. Més endavant es va complimentar amb indicacions de possibles albergs on fer-hi nit i també de donar informació dels millors restaurants que hi havia a cada zona. Amb el temps, veient la bona acollida que els francesos feien de les seves recomanacions, els promotors van ampliar el seu radi d’acció fins a fer una guia de cada país o fins i tot, de cada regió.
Naturalment, no sempre es feia cas dels consells de la Michelin. Desconfiada com ho és la raça humana no va tardar gaire a aparèixer insinuacions de tractes a favor de determinats establiments i del comportament irregular d’alguns “inspectors” que es presentaven a l’establiment i mai es donaven a conèixer fins que ho creien oportú, a fi de poder fer l’anàlisi del menjar, del servei, i de les instal·lacions amb total llibertat. Si els convenia i trobaven que valia la pena incloure l’establiment en les seves recomanacions parlaven amb el propietari. Al meu restaurant van venir, per això ho sé. Els vaig convidar a dinar.
Més tard en van sortir d’altres de guies, de les quals, amb el pas dels anys, han anat desapareixent gairebé la majoria. No han pogut sobreviure a l’auge de les vies telemàtiques que curiosament es vanten de ser més imparcials que les antigues guies que tots dúiem en un lloc o altre del cotxe. No ens enganyem. Si la guia Michelin o qualsevol altre vivien d’això, segurament no eren tan imparcials com deien. Potser encara ho són menys ara que vivim un present d’opinions exagerades i de periodistes que contrasten la qualitat d’aquests magnes establiments amb total impunitat.
Si analitzem la situació amb la hipòtesi que la majoria de nosaltres no tindrem l’ocasió de visitar els millors restaurants del món que cada any els de la Michelin s’encarreguen d’estel·lar, ens haurem de conformar i anar a aquell restaurant tan bufó que fa anys que visitem i que ens agrada; que s’hi pot menjar una cuina natural, ben feta, saborosa, i que el servei és tan amable i cordial que ens fa sentir com si fóssim a casa; possiblement un lloc que cada cop serà més complicat de trobar per la manca de personal professional que vulgui fer aquesta feina. Temps a venir… De fet, no em sedueix gens l’atzarós futur que li espera a la nostra cuina ni soc capaç de perfilar quin serà l’esdevenir de la gastronomia en general.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin