0 Shares 512 Views

La diferència entre dir rival i enemic la mesura l’odi.

5 de juliol de 2019
512 Views

Pensaments i reflexions d’un pobre mortal – Capítol 32

Per il.lustrar aquest pensament em referiré al famós film “West Side Story” de Robert Wise, que em va molt bé per donar sentit al que vull explicar. En un barri marginal de Nova York hi convivien a principis dels anys 60 dues bandes rivals: els Jets i els Sharks. Els primers eren nois adolescents de raça blanca, fills d’immigrants europeus majoritàriament d’orígen anglo-saxó, els quals es reivindicaven com els “veritables americans” en contraposició als segons, “hispanos” d’origen portorriqueny que, a diferència dels altres, patien una evident discriminació per part de la policia.

 

Al començament de la pel.lícula les dues bandes jugaven a perseguir-se per tot el barri sense ira, només per demostrar qui eren els amos del carrer. Quan els veien aparèixer, els pacífics xavals que practicaven esport dins les nombroses pistes separades amb altes malles metàl.liques, aturaven el joc per por de topar-se amb ells, els deixaven la pilota o bé es posaven en segón pla per no cridar l’atenció; sabien que eren uns brètols que causaven aldarulls, cercaven la provocació i es barallaven sense solta ni volta.
Malgrat tot, cal constatar que tant els membres dels Jets com els dels Sharks eren rivals però quan s’esbatussaven feien servir els punys, mai les navalles; semblava com si les dues bandes més aviat es respectessin i fins i tot, en el fons, s’admiressin mútuament.

Això va canviar quan un dels fundadors dels Jets, el Toni, que s’havia apartat del grup per treballar en un bar, a instàncies del Riff, cap de la banda, decidí anar a una festa que se celebrava al gimnàs del barri. El destí va fer que, durant el decurs del ball, el Toni i la germana petita del líder dels Sharks, la Maria, es trobessin i s’enamoressin bojament l’un de l’altra. El cap de la banda portorriquenya, el Bernardo, no va consentir que la seva germana fos pretesa pel Toni i s’oposà fermament a aquella relació. A partir d’aquí les coses es complicaren i, a mesura que el film avança, hom comença a mastegar la tragèdia: sota un pont on les dues bandes acorden reunir-se per decidir, mitjançant un duel a cops de puny entre un membre de cada grup, qui manaria en el West Side, de cop i volta irromp a l’escenari el Toni per frenar la batussa; llavors el Bernardo es treu una navalla per atacar-lo i el cap dels Jets, el Riff, també armat amb un ganivet, resulta ferit greument en interposar-se entre els dos i mor. Instants després, el Toni, enfollit per la mort del seu amic, recull la navalla del Riff del terra i mata el Bernardo. Des d’aquell moment, els Jets esdevingueren furibunds enemics dels Sharks i vice-versa; als dos grups ja no els movia la rivalitat sinó l’odi més abjecte. Comença un joc de mentides i malentesos entre les dues bandes que acaba amb la mort del Toni a mans del Xino, l’antic pretendent de la Maria.
Deixant de costat l’argument de la pel.lícula, brodat amb magnífiques cançons de Leonard Bernstein i acompanyat de la brillant coreografia de Jerome Robbins, resta palès que l’odi és el pitjor sentiment que pot albergar el cor humà. Quantes persones han mort per culpa de l’odi entre germans, entre famílies, entre amics, entre races, o entre països al llarg de la història? L’odi comença com una espurna però pot acabar amb tot. Moltes vegades neix per mentides divulgades per tercers que només pretenen fer mal. El problema és que quan l’espiral d’odi comença, ningú la pot aturar i els seus efectes són sempre devastadors.
Hi ha gent que incita a l’odi entre pobles i en aquest apartat els principals responsables són els líders polítics. En el cas de la nostra estimada Catalunya hi ha exemples prou evidents; sense anar més lluny s’ha parlat molt d’odi arran del “referèndum” de l’1 d’octubre de 2017: odi als carrers, odi a l’escola, odi en les mirades, odi dels qui pegaven, odi dels qui rebien…Prou! No sembrem més odi, si us plau! L’odi causa dolor, guerres, pèrdues irreparables i molta, molta misèria; misèria no sols material sinó també moral. A Espanya hi ha un problema irresolt i és diu Catalunya. Fa tres-cents anys que dura però ningú l’afronta com cal, potser perquè ja els va bé tal com està. És allò de la “conllevancia” que deia Ortega y Gasset. Per culpa d’aquest odi impostat, avui a Espanya hi ha gent a la presó. Gent que mai no ha tingut odi en les mirades sinó ulls encesos per l’emoció d’haver-se deixat portar per un somni col.lectiu de llibertat. Alguns han aprofitat aquest anhel legítim d’una part prou significativa del poble català per acusar-lo de tots els mals en nom d’una Constitució que els successius governs espanyols no han pogut o no han volgut adaptar als nous temps. Hi ha qui diu que mantenen aquesta posició inamovible per tal de preservar els interessos d’unes elits tant polítiques com econòmiques que no desitgen de cap manera deixar-se arrebassar el poder assolit i no els vé de gust fer cap canvi que pugui perjudicar-los; per això marquen el camí al poder executiu, aquest al legislatiu i tots dos al judicial, interferint els uns amb els altres per “salvar la democràcia” però que en realitat és tracta de mantenir “la sacrosanta unidad de España” talment com si fos un mandat diví inalterable al pas del temps, quan tothom sap que Espanya és el país del món que ha perdut més territori en els darrers 300 anys. Per aital raó hi ha partits polítics a Espanya que es neguen categòricament a asseure’s amb els rivals i cercar solucions conjuntes per sortir de l’atzucac; que crispen i intenten escampar odi on no n’hi ha, i fan de les mentides i les falsedats les seves armes per intentar dividir la societat catalana. És el què voldrien però, per fortuna, el carrer i les eleccions que d’uns anys ençà han tingut lloc al país demostren ben el contrari. Ara mateix, aquests partits que es diuen “constitucionalistes” estan plenament d’acord a que uns senyors designats a dit, des d’un tribunal madrileny anomenat JEC, suspenguin el vot de milions de catalans com si els seus representants legalment elegits no comptessin per a res; ells ja els han condemnat a priori i tant se’ls en dóna la presumpció d’innocència. I això s’esdevé en un Estat espanyol que es vanta de la seva democràcia!

A tots ens cal repassar la Història recent d’Espanya i comprovar com l’odi sembrat per ments perverses en defensa d’interessos espuris ha desfermat guerres cruentes que no han millorat sinó empitjorat la situació. Malament rai quan l’odi transforma un rival en un enemic a batre

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com