Qui ho diria que encara no fa 10 anys, però poc en falta que Catalunya va celebrar un referèndum per decidir si volia ser independent d’Espanya o no. El famós 1-O. Es va poder dur a terme gràcies a la determinació del poble català i malgrat les garrotades que van repartir Policia Nacional i Guàrdia Civil. Aquell dia a mi em va tocar treballar, i per coneixença em van enviar a Sant Fruitós de Bages, on, per cert, vaig aprofitar l’ocasió per votar.
Mai no havia vist tanta expectació, determinació i entusiasme junts. I furor quan van arribar les urnes.
Recordo que no vaig parar d’anar de l’escola Pla del Puig al Monsenyor Gibert, i del Monsenyor Gibert a la de Pla del Puig. En un lloc i a l’altre hi havia cues i cues de gent que volia votar. En alguns moments la cosa anava lleugera, i en altres el sistema fallava i els membres de la taula es desesperaven. Però a fora la gent estava de festa. Durant el dia hi va haver un parell de cops que es va escampar el rumor que hi havia vehicles de la Guàrdia Civil que es dirigien a Sant Fruitós. La resposta de la gent va ser col·locar-se a les entrades de l’escola per impedir que hi accedissin. Finalment, però, no hi va haver cops de porra a diferència de Sant Joan de Vilatorrada o Callús. Tot va sortir bé.
Per què escric sobre això? Doncs perquè aquesta mateixa setmana l’Agència Catalana de Joventut ha fet públic un informe sobre l’estat de la joventut 2024 en el qual es palesa que els joves que se senten només catalans o més catalans que espanyols ha caigut més de 20 punts en només una dècada. El 2014, coincidit amb la consulta del 9-N, el 57% de les persones d’entre 16 i 29 anys s’identificava com a catalanes. Ara és el 36%. Els homes se senten menys catalans que les dones, i els més joves, entre els 18 i els 24 anys, també.
Alguna cosa no s’ha fet bé. La dada és preocupant, perquè sense els joves no hi ha futur, i sense la seva participació -ara i també quan ja se’ls pugui considerar adults- serà impossible tornar a abordar en algun moment o altre qualsevol intent de millora de l’autogovern de Catalunya, es digui autodeterminació, independència o més autonomia. El 2017 ja hi va haver gent que va advertir que amb l’intent fallit de l’1-O es perdria tota una generació. Doncs ja ho tenim aquí. I ningú no se’n fa responsable, ni tan sols els dirigents polítics de l’1-O que, 10 anys després, encara mouen fils. Mentrestant reclamem que el català sigui oficial a la UE, però al col·legi del costat de casa només faig que sentir castellà.
