Per Rosa Camprubí (març 2013)
Que el teatre no passa per un bon moment, igual que tota la cultura en general, és obvi. Les retallades fan estralls i sense subvencions, moltes companyies es veuen obligades a plegar, algunes sales han de tancar, la pujada de l’IVA perjudica la venda d’entrades i ens haurem d’acostumar a veure les platees a mig gas.
Malgrat tot aquest panorama tan poc atractiu, on actors i actrius han de fer malabarismes per mantenir el llistó pel que fa a la qualitat, el món teatral està d’enhorabona. Fa pocs dies s’ha sabut la noticia que Òmnium Cultural ha concedit el 45è. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al dramaturg a Josep M. Benet i Jornet.
Aquest premi, és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.
Benet i Jornet, “Pepitu” pels amics, va néixer a Barcelona el 1940, i aquesta distinció li arriba just quan celebra 50 anys de carrera.
Una llarga i fructífera trajectòria literària, li ha reportat diferents premis i reconeixements, i si bé en els darrers vint anys s’ha popularitzat pels seus guions en serials televisius com: Poble nou, Pedralbes centre, Rosa, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat i Ventdelplà, el seu gran potencial el trobem en el teatre, on sovint es recrea en reflexions sobre l’individu i el seu entorn.
Des de 1964 en que es dóna a conèixer amb Una vella, coneguda olor, ha publicat prop de quaranta obres, algunes de teatre juvenil, i que al llarg dels anys s’han representat en escenaris de tot el país, convertint-se en un clàssic no només del teatre amateur, sinó també del professional.
De les seves obres de realisme històric que mostren l’adaptació a la dura, gris i difícil societat de postguerra de personatges anònims i quotidians, aquí, a Sant Fruitós, i de la mà del grup TEI Montpeitans, hem tingut el plaer de poder-ne gaudir en dues ocasions: Berenàveu a les fosques (1978) i Quan la ràdio parlava de Franco (1986).
Des d’aquest espai, aprofito per felicitar a Josep M. Benet i Jornet (no m’atreveixo a dir-li “Pepitu”) i de retruc felicitar a tot el teatre català.
