In memoriam” del “Pepitu”

Redacció 7 d'abril de 2020

648 Views

Per Rosa Camprubí (març 2013)

Que el teatre no passa per un bon moment, igual que tota la cultura en general, és obvi. Les retallades fan estralls i sense subvencions, moltes companyies es veuen obligades a plegar, algunes sales han de tancar, la pujada de l’IVA perjudica la venda d’entrades i ens haurem d’acostumar a veure les platees a mig gas.
Malgrat tot aquest panorama tan poc atractiu, on actors i actrius han de fer malabarismes per mantenir el llistó pel que fa a la qualitat, el món teatral està d’enhorabona. Fa pocs dies s’ha sabut la noticia que Òmnium Cultural ha concedit el 45è. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al dramaturg a Josep M. Benet i Jornet.
Aquest premi, és atorgat a una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans.
Benet i Jornet, “Pepitu” pels amics, va néixer a Barcelona el 1940, i aquesta distinció li arriba just quan celebra 50 anys de carrera.
Una llarga i fructífera trajectòria literària, li ha reportat diferents premis i reconeixements, i si bé en els darrers vint anys s’ha popularitzat pels seus guions en serials televisius com: Poble nou, Pedralbes centre, Rosa, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, El cor de la ciutat i Ventdelplà, el seu gran potencial el trobem en el teatre, on sovint es recrea en reflexions sobre l’individu i el seu entorn.
Des de 1964 en que es dóna a conèixer amb Una vella, coneguda olor, ha publicat prop de quaranta obres, algunes de teatre juvenil, i que al llarg dels anys s’han representat en escenaris de tot el país, convertint-se en un clàssic no només del teatre amateur, sinó també del professional.
De les seves obres de realisme històric que mostren l’adaptació a la dura, gris i difícil societat de postguerra de personatges anònims i quotidians, aquí, a Sant Fruitós, i de la mà del grup TEI Montpeitans, hem tingut el plaer de poder-ne gaudir en dues ocasions: Berenàveu a les fosques (1978) i Quan la ràdio parlava de Franco (1986).
Des d’aquest espai, aprofito per felicitar a Josep M. Benet i Jornet (no m’atreveixo a dir-li “Pepitu”) i de retruc felicitar a tot el teatre català.