0 Shares 525 Views

Històries que fan mal (23).

26 de juny de 2021
525 Views
Per Miquel P. Cortina

 

El passat 9 de maig va morir l’Antoni Puigdollers i Guix.  Tenia 71 anys. Va néixer el 1950 igual que jo. Malgrat ésser fills de Sant Fruitós, compartir escola i alguns moments de la nostra infantesa, poca relació hi vaig tenir pel fet que ell vivia pels voltants de la fàbrica de Bertrand i Serra i i jo a la carretera de Vic. Una distància prou considerable llavors per entendre que vivíem en mons diferents i, per tant, sense gaire ocasions de tramar complicitats.

Era una persona intel·ligent, reservada i discreta. No s’obria fàcilment a fer amistat amb qualsevol i el seus ulls denotaven una certa desconfiança, com si ocultés alguna cosa. Ignoro si els santfruitosencs de la meva generació, els nens de llavors,  el recorden amb la mateixa nitidesa que jo. Per mi, aquell halo misteriós que l’envoltava va fer que el seu record hagi perdurat en la meva memòria per sempre més. Davant la seva pèrdua em sap greu haver estat incapaç de mantenir una millor relació d’amistat amb ell. Com sempre passa en aitals circumstàncies, ara ja és massa tard i només em resta lamentar-ho. Els anys han transcorregut de pressa i potser el seu nom s’hauria perdut en l’oblit, igual que el de tantes altres persones que he conegut al llarg de la meva vida, sinó s’hagués produït un fet que en el seu moment em va sorprendre per inesperat.

Era l’any 1971. Feia quasi sis anys que vivia a Barcelona i poc contacte tenia jo amb el poble. L’únic lligam era la correspondència que mantenia amb l’amic Vicenç Soler de ca l’Escorçaire que m’informava una mica de com anava tot. Cert que un parell o tres de cops a l’any pujava a Sant Fruitós per veure familiars i saludar els veïns i alguns antics companys d’infantesa. Tanmateix m’adonava que la separació i el pas del temps havien fet molt de mal. Sortosament, als meus 21 anys, ja m’havia refet del trauma de la mudança i de la terrible solitud que vaig patir durant els primers mesos de viure a ciutat: treballava, estudiava, anava de “guateques” i havia fet nous amics i amigues. Un vespre va sonar el telèfon de casa meva, al barri de Gràcia, i la mare em va dir que preguntaven per mi. M’hi vaig posar i la veu que em parlava es va  identificar com l’Antoni Puigdollers. Em va dir que estava organitzant el Ball dels Quintos de Sant Fruitós i que necessitava la meva col·laboració. Com he dit abans, aquella trucada em va sorprendre molt. Reconeixia l’amic, però no comprenia els motius del seu interès per  involucrar-me en la festa de comiat dels mossos de lleva del poble, sobretot tenint en compte que, per raons òbvies, jo me’n sentia força deslligat. Intentava convènce’l que a Sant Fruitós hi havia gent més a l’abast per organitzar la festa.  Ell va insistir i va dir que volia veure’m. Uns dies més tard es va presentar al meu domicili de la Travessera de Gràcia i vam parlar. Li vaig explicar que si bé era cert que de tant en tant pujava al poble i aprofitava per anar de gresca o a la discoteca amb alguns amics, en realitat estava molt desvinculat  del dia a dia i de les inquietuds de joves santfruitosencs com ell que els movia a prendre iniciatives tan lloables. Li retreia que jo tenia altres preocupacions, etc. etc. Malgrat tot, al final vaig cedir. Vam acordar que ell i jo aniríem a una determinada adreça de la Travessera de Dalt on tenia l’oficina el representant dels Mustang per mirar de contractar el conegut grup de rock i fer-lo pujar a Sant Fruitós per amenitzar la Festa del Quintos. Ens en vam sortir prou bé i vam aconseguir una actuació memorable de l’esmentat conjunt barceloní a la sala de la Cooperativa. La meva presència al poble en aquella ocasió em va permetre recuperar els amics d’infància i adolescència, molts dels quals ja  presumien de xicota. Per contra, jo era fadrí i en els dies previs vaig haver d’improvisar una companyia femenina de qui ara em penedeixo d’haver menystingut un cop celebrada la festa. Era una mosseta alta, bufona i riallera. Feia molt per mi i de vegades, tot pensant en els meus nyaps de joventut, m’ha sabut greu no haver-la convidat a compartir més estones junts. Em consta que algunes veïnes ja donaven per bo el meu compromís amb ella. Potser el fet que jo visqués a Barcelona em va refredar. Si la noia a qui em refereixo llegeix aquestes línies li demano sincerament perdó.

Abans del ball vam celebrar un sopar al Cafè del Mig amb les nostres parelles i vam fer molta xerinola. Entre quintos, familiars i amics, la sala era plena a vessar. Fou un retrobament inoblidable després de sis anys en els quals la vida havia fet el seu camí i  nosaltres havíem passat d’adolescents a adults. No recordo si era el dia abans o la mateixa nit que uns quants quintos ens vam emborratxar i algú va proposar d’anar a ca l’Adela, a Manresa, per esbravar-nos. Era molt tard i al final no ho vam fer. Vam preferir anar a dormir la mona a casa.

Des de la festa dels Mossos de la quinta 1971/1972 que amb prou feines vaig tornar a veure l’Antoni Puigdollers. Una vegada vam coincidir per casualitat amb les nostres famílies a la font de la Colònia Jorba. Nosaltres ocupàvem la taula rodona de pedra i ells van muntar el pícnic en un racó. Ens vam saludar i poca cosa més. Vaig assabentar-me que estava casat amb una cosina d’una amiga de la meva dona. A través d’ella vaig ésser informat que feia temps que patia una depressió molt severa. Potser aquella ombra oculta que jo vaig descobrir darrere la seva mirada quan érem infants, al final va acabar amb ell. Reposa en pau, Toni.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com