0 Shares 212 Views

Històries que fan mal (22).

16 de juny de 2021
212 Views
Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

Hola! Soc un ruc i em dic Silvestre. Visc en un estable d’una masia del Bages i el que ignoren els humans que em donen de menjar,  m’enganxen a la tartana  o em fan passejar pixapins per corriols rurals, és que puc pensar i comunicar-me per telepatia amb el altres animals del meu entorn. Ells, els humans, també podrien fer-ho però, com que han après a parlar i a escriure, han perdut en gran mesura la facultat  de relacionar-se a través del pensament.  Us diré que els animals tenim consciència d’haver viscut altres vides. L’evolució de la fauna o de la flora terrestre no es limita a seguir els postulats de Charles Darwin de que una alga es va transformar en cuc, el cuc en peix, el peix en rèptil, el rèptil en ocell, l’ocell en mico i el mico en home, sinó que també l’esperit de cadascun d’ells (o l’ànima com diuen els humans) passa individualment d’una espècie a una altra avançant o retrocedint en l’escala de l’evolució segons allò de bo o dolent que hagi fet  en la vida. Per exemple jo, abans de ruc, vaig ésser persona. Ep! Una d’important: en la meva vida anterior tenia una gran mansió envoltada de jardí, una família, extenses finques, quatre fàbriques i diners a dojo. Fins i tot, durant més de sis anys, vaig ésser batlle d’una ciutat del Piemont, a Itàlia, que era allà on vivia llavors. Però vaig ésser tan dropo que em vaig deixar enganyar per la política i em vaig fer militant del partit feixista italià comandat per Benito Mussolini. Amb ell va començar la meva desgràcia i, en acabar la guerra, ho vaig perdre tot. Quan ho comento telepàticament amb els meus companys de corral, galls, gallines, porcs, oques, ànecs i conills, se’n fan creus. “Mira que vas ser ruc !”  em diuen, amb raó. I aquí estic.

Tots els animals somnien a esdevenir persona que és el grau més evolucionat de les espècies vivents. La gallina lloca que ara mateix picoteja el femer envoltada de pollets, en una altra vida havia estat oreneta i en una d’anterior, formiga. El seu desig ara és fer prou mèrits perquè en una futura existència el seu esperit s’encarni en una dona, trobi un bon espòs i pugui exercir de  mare de família amb molts fills i nets. Potser algun jorn ho serà perquè, pel temps que fa que la conec, és una lloca bonassa, molt protectora dels seus, i això ben segur que seran punts per al dia de demà, tot i que segurament encara haurà d’assumir dues o tres reencarnacions de bestioles abans d’assolir el seu anhel. El porc que gruny ací al costat es diu Pancraci i en una altra vida, segons em va explicar ell mateix, havia estat capellà d’una església d’un poble gallec. Degut al sagrament de la Confessió estava al corrent de totes les trifulgues, malifetes, enganys i adulteris dels seus feligresos i, des del seu càrrec de ministre de l’església, mirava de treure’n profit. Una vegada es va enrotllar amb una vídua jove que anava a confessar-li els pecats cada divendres de mes. Amb el temps van intimar fins que la dona li va fer saber que l’havia deixat prenyada. El mossèn, molt a desgrat seu, es va haver de fer càrrec de la manutenció de la criatura a costa de les almoines que recollia del raspall fins que va atènyer la majoria d’edat. Ningú del poble es va assabentar de la relliscada però El de dalt prou que en va prendre nota. Anys més tard, la vídua mateixa li va confessar que el fill no era seu però que li donava les gràcies per haver sigut tan generós. Vaig preguntar-li si sabia on havia anat a parar la vídua en una altra vida i em va dir que havia estat la conilla més prolífica del corral i que just la setmana anterior se l’havia endut un conillaire de Manresa. El que més m’ha impressionat d’ençà que soc ruc és trobar-me amb una serp dins l’estable. Estava cruspint-me el pinso tan tranquil quan vaig adonar-me que una cosa llarga, tubular i fastigosa penjava del meu musell. La vaig deixar anar tot seguit i vaig veure que era una colobra inofensiva però tanoca puix que a ningú més se li hauria ocorregut amagar-se dins la menjadora. Em va dir que li sabia greu, però que anava molt despistada. Amb una mica de sort, encara li restaven quatre o cinc esglaons per ingressar en l’espècie dels humans. Segons em va dir, en vides anteriors havia estat un jonc, un verm marí, un pop i una anguila.

Una cosa que tenim en comú els humans degradats i convertits en éssers inferiors és que tots desitgem tenir una vida curta per tal de cremar etapes i tornar a esdevenir persones al més aviat possible. No ens angoixa pas que ens sacrifiquin i aprofitin la nostra carn, car som conscients que el nostre esperit entrarà immediatament en el cos d’un altre animal més evolucionat i així anirem escalant posicions fins a obtenir el premi major, que és ocupar el cos d’un nen o nena acabat de néixer. Aquests cadells humans, encara que no ho sàpiguen, vindran carregats amb totes les virtuts i defectes de les vides prèvies que hagin viscut; uns estigmes que restaran palesos en llur aspecte físic i en  les fortaleses o febleses que hagin heretat.

Només les ànimes de les persones senzilles, generoses i sempre disposades a fer el bé assoliran el paradís. Hauran arribat al final del camí evolutiu i allà els espera la plenitud i la felicitat eterna.  A la resta ens tocarà reciclar-nos amb més o menys fortuna a través de múltiples reencarnacions i molts de nosaltres ni així ens en sortirem. I les ànimes de les persones malvades de debò? Ah! Aquestes no tindran cap opció i seran destruïdes. Tornaran al no-res.  Paraula de ruc.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com