0 Shares 165 Views

Històries que fan mal (21).

9 de juny de 2021
165 Views
Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

Em dic Nairod, soc jove i amb tota una vida per davant.  M’agrada llegir, fer esport, viatjar i estar amb els amics. Em considero fan de la majoria de grups de rock, tant antics com moderns i també de Rosalia. M’acabo de llevar i el primer que faré serà dutxar-me i cruspir-me un bon esmorzar. És la millor manera de començar el dia. Avui és diumenge i fa sol. Sortiré a córrer un parell d’horetes i després tornaré a casa per a llegir una estona abans de dinar. Ara mateix estic llegint un clàssic: “El retrat de Dorian Gray” d’Oscar Wilde. Sí, la història d’aquell personatge que veia com envellia la seva figura en un quadre a canvi d’assolir ell l’eterna joventut. Des de la meva perspectiva, una decisió com la que va prendre Dorian Gray és difícil de pair però entenc la preocupació de la gent quan s’adonen que es fan grans i envelleixen. Vellesa és sinònim de decadència i decrepitud. Soc dels qui pensen que és millor morir-se als setanta anys havent viscut una vida plena, que no pas arribar als noranta amb greus problemes de salut.

Ja he esmorzat. M’he posat un xandall de Decathlon, les sabates Nike i m’he fixat al canell el rellotge que em controla les passes, el temps, les distàncies, els batecs del cor, i no sé quantes coses més. Normalment recorro uns vint quilòmetres entre anar i tornar. Suficient per no fatigar-me massa i mantenir-me en forma.

Acostumo a resseguir els camins del terme municipal i m’arribo fins a la riera de St. Esteve, al parc de l’Agulla, als aiguamolls de Santpedor o a Viladordis. Alguna vegada, des del parc de l’Agulla, enfilo la síquia cap a St. Iscle i continuo fins a la vora de Sallent. Reposo una mica, faig estiraments  i  d’allà estant torno al poble. Pel camí no em trobo amb gairebé ningú però tinc tendència a saludar tothom qui es creua amb mi, encara que no em responguin.

Durant el trajecte no porto auriculars car m’estimo més estar en contacte permanent amb el món que m’envolta. Gaudeixo de la natura, del colors mutants de les estacions, i del paisatge que vaig deixant enrere. Però també tinc molta estona per rumiar. Reconec que soc un privilegiat car tinc habitatge propi, un ordinador i un cotxe per al meu ús particular, a banda d’altres coses que no tothom es pot permetre. Sense ser ric, he assolit un equilibri econòmic que fa que, amb el que cobro cada mes, pugui pagar-me les despeses i encara estalviï alguns diners.

Avui, aprofitant que el dia és assolellat, he engegat a córrer pel camí de St. Benet i he arribat al monestir. Llavors he seguit el curs del Llobregat avall fins a Viladordis. Quan faig aquest itinerari sempre tinc el costum d’entrar al Santuari de la Mare de Déu de la Salut i deixar unes monedes a la caixa de l’escolanet de cartró-pedra amb cara de murri. Les reixes m’impedeixen passejar-me per l’interior de l’església però admiro la barreja d’estils arquitectònics, que van del romànic al barroc. El fundador de la Companyia de Jesús, Ignasi de Loyola, altrament dit “l’home del sac”, s’hi va agenollar fa 500 anys. Després surto a fora i resto uns minuts dins el frondós jardí adossat, on bec aigua de la font que hi ha al costat d’un vell sarcòfag de pedra. M’assec al ressalt encastat al mur i acluco els ulls mentre sento els refilets dels ocells i la suau carícia de l’aire perfumat de roses i gessamins. En aquell racó fresc i ombrívol s’hi està bé i veig passar pel camí ciclistes o gent a peu sense que  s’adonin de la meva presència. Tot seguit reprenc  la via de tornada a casa. Com deia el malaguanyat Pere Tàpies “vaig fent futing, futing, futing” sense parar. Mentre corro, pel meu cap hi bullen pensaments, idees i projectes; la proximitat del viatge que vull fer, aquest cop als Estats Units d’Amèrica, amb la intenció de recórrer diversos trams de la Ruta 66, i que ja tinc mig pagat; l’adquisició d’un nou mòbil 5G perquè l’actual té la pantalla trencada i cada cop em va més lent. En fi, coses que m’il·lusionen, consumeixen el meu temps i em fan sentir viu.

Aquesta tarda, havent dinat, trucaré els meus amics per trobar-nos a Manresa. El passeig de Pere III, cap al tard i en ple mes de juny, sol ser un lloc molt agradable i acollidor. Hi anem sovint. Segurament prendrem unes cerveses i petarem la xerrada tots junts, bo i asseguts en una terrassa.

El cos em funciona, tinc el cor jove i l’ànima d’un fadrí de 30 anys. El meu caràcter alegre i obert fa que la vida sigui una aventura apassionant. No tinc dona ni fills i, sense pecar d’egoista, haig de dir que això em fa ser un home lliure i feliç.

Bé, ja he dinat i he trucat a la colla. Em posaré roba fresca i agafaré el cotxe per reunir-me amb ells. Abans de sortir de casa em guaito al mirall i ep! el rostre que veig no em fa justícia: és el d’un vell de 74 anys, arrugat, de cabells blancs, conco i amb molt més passat que futur. Potser un dia els anys em cauran al damunt i esdevindré un invàlid, però de cap manera vull que el vell del mirall es faci amo del meu cos. Mentre la maleïda roda del temps no m’enxampi i em trepitgi, seguiré sent un jove sa, alegre, positiu i amb ganes de menjar-se el món.

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Estiu 2021
29 views
29 views

Estiu 2021

Redacció - 20 de juny de 2021
Educació bàsica financera
31 views
31 views

Educació bàsica financera

Redacció - 20 de juny de 2021
F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs
592 views
592 views

F.C. Fruitosenc. Secció 4 Tocs

Redacció - 20 de juny de 2021
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com