Històries que fan mal (18).

Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

La Virgínia és una noia de raça negra que un matrimoni de Manresa va adoptar quan tenia dos anys. Van tornar de Rwanda amb una nineta de cabells enrinxolats, galtes de color xocolata, llavis molsuts delerosos d’estimar i uns ulls grossos i brillants que feien vibrar l’ànima. Havia nascut el 1994, just l’any que es va produir el genocidi dels tutsis en què van morir gairebé un milió de persones en aquell país del cor d’Àfrica. En produir-se aquella barbàrie molts infants van restar orfes i l’única sortida que tenien era l’adopció per part de famílies del 1er món. La Virgínia fou afortunada: un centre d’acollida que depenia d’una ONG va trametre una foto a la família interessada a adoptar-la i només de veure-la se’n va enamorar. Eren una parella catalana que ja rondaven la quarantena i no havien pogut tenir fills. Ell era director d’una sucursal bancària a Manresa i ella feia de mestre en un col·legi públic. Vivien bé i disposaven de tot el necessari per acollir la criatura i oferir-li tot l’amor que li havia mancat fins llavors.

La nena es va adaptar ràpidament a la vida del Bages i fou educada en català. No va patir cap tipus de discriminació a l’escola i va fer mots amics i amigues. Tenia un caràcter obert i simpàtic i això va facilitar l seva integració.

Després de passar l’ensenyament primari i secundari i après perfectament el català i el castellà, va entrar a la UAB per tal de cursar la carrera de Pedagogia. Allà es va trobar amb les primeres dificultats. Era un canvi d’escenari i d’ambient. I també d’amics. La va sobtar molt que, pel fet d’ésser negra, tothom li parlés en castellà. Ho entendria si el seu interlocutor fos castellanoparlant o estranger però que qualsevol noi o noia catalans se l’hi adrecessin en l’idioma de José María Aznar ja no ho veia tan normal. Què passava? Ella havia llegit molts llibres, tant d’autors catalans com castellans o llatinoamericans. Li agradava la música catalana i era fan de grups com ara Gossos, Txarango, els Manel, els Catarres i Blaumut. I també de cantants i grups espanyols o estrangers com Malú, David Bisbal, Cold Play o Justin Beaver. A la Uni havia fet amistat amb dues noies de Sabadell que li parlaven sempre en castellà tot i que entre elles ho feien en català. La Virgínia insistia que li parlessin en català però totes dues, igual que uns robots programats de fàbrica, tornaven a l’espanyol a la primera de canvi i li deien “Virginia” amb “g” castellana. No hi havia res a fer. Curiosament, a classe va conèixer una noia xinesa també adoptada de petita i amb ella parlava català. Quina cosa més rara: Els catalans li enraonaven en castellà i ella, una noia nascuda a Rwanda, ho feia en català amb una xinesa!

Podia explicar mil anècdotes de la seva estada a la UAB, totes relacionades amb l’idioma. Un dia, cansada que la menystinguessin per parlar català pel fet d’ésser una noia de color, va preguntar als seus pares perquè li havien fet aprendre aquella llengua si tothom se li adreçava en castellà. Ells li van respondre que el català era la seva llengua i de la gent amb la qual es relacionaven. Que malgrat l’arribada massiva de gent forastera i tot i l’abassegadora presència del castellà en els mitjans, el català continuava essent la llengua pròpia de Catalunya. Llavors ella va exclamar: “És perquè soc negra que no em consideren catalana? O pensen que soc immigrant i per tant incapaç d’entendre el català? Els seus pares adoptius es van sentir avergonyits en escoltar aquests planys de la Virgínia. Ells l’havien bressolada en català, abocat en ella tot l’amor i la tendresa, educat com a filla pròpia des del primer moment i imbuït la cultura de la seva terra d’acollida. Llavors, a què venia aquesta dèria de discriminar-la i de tractar-la com una estrangera a Catalunya? L’únic consell que li van donar fou que persistís a fer servir el català malgrat que els seus interlocutors atalans s’entossudissin a fer-li parlar espanyol.

Va passar l’època d’estudiant i ara, amb 26 anys i amb la llicenciatura en Pedagogia acabada, treballa en un centre educatiu de Mollet. Per desplaçar-s’hi des de Manresa disposa d’un Toyota Auris que li han regalat els seus pares com a premi per haver obtingut la llicenciatura. És una noia no gaire alta però de bella fesomia i dotada d’una simpatia natural que li obre les portes i els cors de les persones amb qui tracta. En el seu ambient xerra normalment en català i la discriminació lingüística només la pateix al carrer, o quan va al mercat a comprar, o ha de fer alguna gestió. A Mollet ha conegut un noi gambià que parla català i una noia magrebina que també ho fa. Això l’ha encoratjat. Aquests li han presentat amics que l’han après a l’escola i el practiquen entre ells. S’emocionen quan algun reporter de TV3 els atura pel carrer i els entrevista en català. Una jove senegalesa fins i tot ha sortit fa poc en el programa TOT ES MOU i un xicot paquistanès ha fet d’Estevet en un teatre de barriada. Tots ells estan orgullosos d’utilitzar-lo sempre que poden. Seguirem els catalans menystenint estúpidament la nostra llengua davant tanta gent d’arrels foranes que se l’ha fet seva ?