0 Shares 317 Views

Històries que fan mal (17).

12 de maig de 2021
317 Views
Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

Hi ha un fet  en la història d’Espanya del segle XX del qual no se n’ha parlat gaire i que molts voldrien oblidar. Va tenir lloc entre el 22 de juliol i el 9 d’agost de 1921, ara fa 100 anys. Dubto que les autoritats civils i militars espanyoles el commemorin, ni tant sols s’hi refereixin, car fou una vergonya per a l’exèrcit quan encara no havia paït la pèrdua de les últimes colònies d’Ultramar.

Parlo del desastre d’Annual al territori que a començaments del segle XX era conegut com el “Protectorado del Rif”, una zona que s’estenia pel nord del Marroc i cobria des de Larache fins a la l’entorn de la badia d’Alhucemas. El pitjor de tot és que en aquells quinze dies infernals hi van morir 10.973 soldats espanyols (molts d’ells catalans) i 2.390 indígenes. Aquest és almenys el balanç que  consta en l’expedient Picasso fet públic poc després de la massacre.

Cal dir que el domini del nord d’Àfrica era una obsessió per a Espanya i França en aquells temps de renovada fal·lera colonialista, amb la diferència que França es va apropiar del bo i millor del Marroc i Espanya la resta, és a dir, un territori tribal i molt hostil a la presència espanyola. Segurament els governs de Madrid volien protegir les ciutats de Ceuta i Melilla, i van decidir que, per tal d’evitar ensurts, era bo sotmetre la regió annexa del Rif i fer-hi neteja. Espanya hi explotava llavors unes mines de ferro i potser aquesta, a banda de la protecció de les dues places africanes, era la raó principal del seu interès per a dominar el territori. El lloc no donava per a gaire car era pobre, eixut i amb pocs recursos aqüífers.

Transcric de la Wikipedia: “Des de gener de l’any 1921 l’exèrcit espanyol dirigit pel general Silvestre va executar una maniobra d’avançament progressiu partint de Melilla en direcció a la badia d’Alhucemas. Aquest punt era considerat el cor del Rif i l’enclavament estratègic que calia prendre per a dominar la zona i acabar amb la perllongada guerra que s’havia iniciat l’any 1909. Les tropes espanyoles eren formades per soldats que realitzaven el servei militar obligatori, però comptaven també amb unitats indígenes naturals del Marroc: la policia i els regulars. L’armament consistia en artilleria antiquada i escassa, metralladores de poca eficiència de la marca Cok que se sobre-escalfaven i fusells Mauser d’origen alemany, molts d’ells deteriorats per procedir de finals del segle XIX quan Espanya va perdre les illes de Cuba, Puerto Rico  i les Filipines. Els soldats anaven pobrament vestits i calçats amb espardenyes; se’ls racionava el menjar i la renovació del calçat per culpa d’una corrupció generalitzada de l’exèrcit que desviava els subministraments destinats a la tropa per a benefici d’alguns oficials corruptes.

El general Silvestre havia d’afrontar l’hostilitat de les cabiles i la infidelitat de la policia i els mercenaris indígenes que adés li feien costat, adés el traïen i es passaven a l’enemic. Havia establert 46 noves posicions al llarg de 130 km i les forces de la comandància de Melilla es van distribuir entre ni més ni menys que 144 petits forts o “blocaos”. Aquests eren situats en llocs alts però, tot i que des d’aquestes posicions hom podia dominar àmplies zones, normalment no hi havia aigua, la qual cosa obligava a anar a cercar-la amb cordes de mules periòdicament (conegudes entre els soldats com “aguadas”). Amb forces tan repartides i aïllades entre si no era possible fer front de manera eficient a un atac de l’enemic. Les condicions de vida dels soldats, ja de per si dolentes, eren pèssimes en aquells “blocaos”.

Així les coses, al maig de 1921, el gruix de l’exèrcit espanyol era al campament base instal·lat a la localitat d’Annual. Des d’allà, el general Silvestre esperava realitzar l’avanç final sobre Alhucemas. El lloc triat era molt dolent. Estava situat en una vall i amb accessos difícils a la rereguarda. Un únic camí principal l’enllaçava amb Melilla i transcorria a través de passos entre àrees muntanyoses que podien ésser fàcilment preses per l’enemic que, en conseqüència, podia tallar la retirada i convertir el lloc en una autèntica ratera, com de fet va ocórrer. Entre juliol i agost, tant els “blocaos” com les tropes concentrades a Annual van patir el tall de subministrament de queviures per les accions dels rebels manats per Abd el-Krim, un antic funcionari de l’Administració espanyola a l’Oficina d’Afers Indígenes de Melilla, i van llançar un atac sobre totes les línies espanyoles. Van matar la majoria de soldats destacats als “blocaos” i els que van rendir-se foren afusellats igualment. La base d’Annual acollia uns 5.000 homes (3.000 espanyols i 2.000 indígenes), amb una força de combat de 3 batallons i 18 companyies d’infanteria, 3 esquadrons de cavalleria i 5 bateries d’artilleria. Al damunt els queien 18.000 rifenys armats amb fusells i espingardes. El general Silvestre esperava reforços de Tetuán però com que trigaven a arribar ordenà l’evacuació del campament. La retirada dels soldats espanyols esdevingué un campi qui pugui sota el foc dels rifenys deixant el paisatge sembrat de cadàvers, alguns  mutilats i salvatgement ultratjats. En veure el desastre, el general Silvestre es va suïcidar”. No, aquella no fou una pàgina de glòria per a l’exèrcit espanyol.

 

 

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com