0 Shares 71 Views

Històries que fan mal (16).

4 maig, 2021
71 Views
Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

 

En Marc va ingressar al col·legi dels Claretians de Barcelona als sis anys, just  després de deixar l’escola bressol. En el nou centre les classes eren mixtes i ben aviat va fer amics i amigues. Normal en un vailet simpàtic i extravertit com ell. Només encetar el curs el van inscriure a fer esport. Als nens els donaven l’opció de jugar a bàsquet o a hoquei sobre patins, mentre que les nenes podien triar entre el bàsquet o el patinatge artístic. La qüestió era que tenien la possibilitat de fer activitats extra-escolars i això els distreia de les feixugues i avorrides hores de classe. Antigament aquest col·legi, situat a l’avinguda del Pare Claret de Barcelona, era només per a nens. A partir dels anys 80, també hi van poder entrar les nenes.

En el curt període de temps que en Marc va aprendre a patinar sobre rodes s’entrenava a la pista junt amb altres nens i nenes. Allà va conèixer la Paula, una noieta un any més gran que ell, amb la qual de seguida va congeniar. No anaven a la mateixa aula perquè ella feia un curs més avançat. Curiosament no s’havien vist fins llavors pel fet que en Marc tenia el seu grupet d’amics i la Paula les seves amigues. Però com que a les classes de patinatge compartien els entrenaments i estaven força estona junts, podien enraonar i assabentar-se de les afeccions i els gustos de l’altre.

El noi aviat va dominar els patins i aquell mateix any el van apuntar a l’equip infantil d’hoquei. No va trigar gaire a demostrar les seves aptituds: driblava com una anguila els jugadors rivals i els seus tirs eren letals per a la porteria contrària.

En paral·lel als progressos del Marc amb l’hoquei sobre patins, la Paula es va revelar com una magnífica patinadora artística. Sempre que podia, el Marc anava a veure com s’entrenava i mai no es perdia les proves trimestrals en les que havia de demostrar els seus avenços davant uns jutges.  Solia treure molt bona puntuació i el vailet no s’estava de felicitar-la efusivament. Però el que més li agradava al Marc era assistir a les festes de Final de Curs, quan les nenes muntaven uns números de ball extraordinaris que causaven l’admiració de familiars i alumnes. L’espectacle sempre començava igual: al pas de la Marxa Radetzky de Strauss, les nenes de tots els cursos de patinatge entraven a la pista desfilant sobre patins amb l’estendard del col·legi al capdavant i donaven la volta al recinte. A continuació es distribuïen en diferents files movent les cames marcialment al ritme de la música fins que aquesta acabava i el públic esclatava en aplaudiments. Llavors tornaven a desfilar una columna rere l’altra camí del vestidor. Tot seguit començava l’espectacle de debò. La Paula formava part del grup de les principiants i el primer any anaven vestides d’Abella Maia mentre passaven per sota de ponts fets amb els bracets enllaçats. L’any següent van ballar “Singin’ in the Rain” amb la veu de Gene Kelly. Duien “xubasquero” i uns paraigües multicolors que feien giravoltar al son de la música. El tercer any es van atrevir amb la cançó “América” de la pel·lícula West Side Story, la del ball al terrat. La Paula feia el rol del Bernardo degut a que era la més alta de les nenes.

Ella i en Marc, després d’anar a catequesi, van celebrar plegats la Primera Comunió l’any 1989 a l’església del Col.legi. Ell tenia 9 anys i ella 10. Els pares els van fer una foto junts. Semblaven uns nuvis. Llavors, en Marc, tot i ésser més jove, era si fa no fa de la mateixa estatura que la seva amigueta. Havia fet una estirada. El curs següent la Paula va deixar el patinatge i va començar amb el bàsquet. Feia de pivot. En Marc seguí amb l’hoquei com aleví. Tots dos tenien un calendari molt atapeït a causa de les competicions i els torneigs interclubs, però seguien essent amics  i es veien sovint. Formaven part d’una colla i aprofitaven qualsevol excusa per a trobar-se i passar-s’ho bé, fos una festa d’aniversari, la revetlla de Sant Joan, la Castanyada o el Nadal. També solien visitar la Festa Major de Gràcia a l’estiu i el Saló de la Infància a l’hivern.

Van passar els Jocs Olímpics del 92 i en Marc tenia 12 anys i la Paula, 13. De cop i volta, ella havia esdevingut una adolescent  però ell continuava essent un nen que no prestava atenció als canvis físics que en poc temps s’havien produït en el cos de la seva amiga. La Paula, a més, s’havia estirat i li passava de mig pam; el suficient perquè variés la seva percepció de la persona que tenia al costat. En altres paraules: ella encetava el camí de l’adultesa i ell, encara impúber, havia romàs momentàniament ressagat en la cursa de la vida.

Un dia la Paula va conèixer un xaval de 16 anys, alt i ben plantat, que va començar a anar-li al darrere. La convidava al bar, sortien a passejar junts i es trobaven per anar al cinema o a una discoteca jove. En Marc ho veia i l’hi sabia greu. Per què ja no volia estar amb ell i s’estimava més aquell ganàpia?

A partir de llavors es van distanciar fins al punt que gairebé ni se saludaven. Encara li restava una mica per entrar en la pubertat i ben segur que aviat se sentiria atret per les noies. Però la Paula, la seva amiga Paula, ja havia alçat el vol igual que la seva innocència.

 

 

 

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com