0 Shares 245 Views

Històries que fan mal (15).

28 d'abril de 2021
245 Views
Per Miquel P. Cortina – imatge: istockphoto –

Any 2007. L’Amadou tenia 18 anys quan va decidir abandonar el Senegal per a provar sort a Europa. Era el més gran de sis germans i vivia en un poblat de barraques vora el mar. Tota la seva família havien estat pescadors des de temps immemorials i fins feia poc treien el suficient per a poder menjar. Utilitzaven cayucos i a bord d’ells s’endinsaven a l’oceà. Hi havia dies que tornaven amb bones captures i d’altres amb les mans buides i el cap cot. Però la cosa s’havia complicat i molt, d’ençà que flotes pesqueres de diferents països de la Unió Europea, arran d’un nou acord amb el govern senegalès, feinejaven en les costes africanes i delmaven els bancs de peixos que durant segles havien enriquit la zona. Els pescadors locals foren els grans damnificats car en poc temps veieren com desapareixia llur mitjà de vida i no podien fer res per a evitar-ho. Fou llavors quan l’Amadou digué a son pare que marxava. Ja era prou gran per a decidir el seu futur i no volia ésser una càrrega per  a la família. El seu progenitor, un home ossut i de cabells grisencs, el va beneir amb els ulls vidriosos i el va abraçar. La mare i els germans ho van fer a continuació. La mare li va donar un penjoll amb un petit amulet que contenia un tros de fulla de baobab perquè mai no s’oblidés de les seves arrels. Li va fer un petó i les seves llàgrimes es van barrejar amb les del noi en una abraçada carregada d’emoció.

L’endemà, després de pagar amb els seus estalvis de tota la vida el cost del viatge i memoritzar una contrasenya, va pujar a un camió ple de senegalesos de diferents edats i es va embarcar en una aventura d’incert destí. El seu equipatge era una motxilla amb menjar, aigua i alguna roba. Amb penes i treballs van travessar Mauritània i el desert d’Algèria fins a la frontera amb el Marroc. Allà la policia els va fer baixar del camió i els va demanar papers. Uns quants es van posar a córrer i alguns agents els van disparar. Un va resultar ferit de bala. L’Amadou estava espantat davant la contundència de la policia fronterera. Ell tampoc duia papers al damunt i li van arrencar el penjoll de sa mare pensant que hi duia droga. Va protestar i l’agent, en veure que era un bocí de fulla d’arbre, després d’ensumar-la i comprovar que era innòcua, l’hi va tornar. Havent passat el registre duaner els van agafar a tots i els van confinar en un campament de refugiats. Foren uns dies terribles en els quals molta gent es posava malalta i moria. L’alternativa era fugir. L’Amadou i tres companys més de viatge van optar per fer-ho una nit de lluna plena. Afortunadament no els van enxampar quan es van escapolir per sota el filat. Tres dies després arribaven a Tetuán on, en una platja, els esperava un cayuco. Van donar la contrasenya. A partir de llavors tots els preparatius  es van fer d’amagat per tal que la policia marroquina no descobrís les intencions d’aquella pobra gent desesperada.

En la data assenyalada, pels volts de mitjanit, l’Amadou i quaranta-sis persones més es van fer a la mar. Hi havia homes, dones i infants. També dues prenyades. La travessia fou un calvari. Viatjaven apilotats, afamats i gairebé sense res per beure. Una nena d’uns quatre anys no ho va poder resistir i va morir al cap de dos dies. Van llançar el seu cos al mar. L’endemà, una dona va patir un atac d’ansietat i va començar a cridar com una boja. La van haver d’estabornir perquè callés. El principal perill per als ocupants del cayuco era la maregassa. Si bufava vent fort  l’embarcació sotsobrava amb risc de naufragi. Al tercer dia de viatge un pesquer espanyol els va localitzar mentre anaven a la deriva i els va rescatar. Quan van arribar a port, la Guardia Civil els va atendre, els va fer dutxar i els va donar roba neta. Una ONG els va oferir menjar. Després, tret de les dues dones prenyades i els infants amb les mares, els van fer pujar a un autocar per portar-los a una mena de pavelló militar. Allà els van retenir una setmana on van conviure amb altres immigrants marroquins, senegalesos i gambians. Tots ells, per evitar possibles repatriacions, ocultaven llur país d’origen. Un matí, la Guàrdia Civil va triar un grup d’interns amb l’Amadou al capdavant i els van fer pujar a un autocar. No sabien on els duien fins que es van adonar que entraven a l’aeroport de Màlaga. El vehicle es va aturar davant la terminal nacional i els van fer baixar. Una dona policia va lliurar una targeta i un bitllet de deu euros a cadascú. Tot seguit els va acompanyar a la porta d’embarcament d’un avió amb destinació a Barcelona. Mentre volava, l’Amadou se sentia feliç perquè creia que el seu somni començava a encarrilar-se i besà l’amulet de sa mare. Però quan va aterrar a Barcelona amb els seus companys no sabia què fer. Van decidir prendre l’autobús que cobria el trajecte fins a la plaça de Catalunya, al centre de la ciutat. Un cop allà van romandre sols i desorientats, sense sostre, sense feina, sense papers i sense ningú que s’ocupés d’ells.

Catorze anys després l’Amadou malviu arreplegant estris inservibles dels contenidors d’escombraries.  L’Europa opulenta en la que ell tant havia somniat era això.

 

 

 

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria

FC Fruitosenc – Secció 4 tocs
30 views
30 views

FC Fruitosenc – Secció 4 tocs

SFEscolaFutbol – FC Fruitosenc – - 1 de juliol de 2022
A l’ASFE no parem
44 views
44 views

A l’ASFE no parem

ASFE - 1 de juliol de 2022
Programa Festa Major 2022
86 views
86 views

Programa Festa Major 2022

Redacció - 1 de juliol de 2022
Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com