Històries que fan mal (11)

Text : Miquel P. Cortina Foto: Istock

A finals de l’any passat, aprofitant la relaxació del confinament pel COVID, vaig fer una escapada a St. Fruitós per a comprovar les obres de reparació del balcó de cal Marones, després que la pluja i el fort vent de mig desembre haguessin fet saltar un tros de cornisa. Vaig pujar-hi sol i, com sempre, vaig entrar dins la casa ara deshabitada per a veure si tot estava en ordre. Acostumo a fer un repàs de dalt a baix mentre escolto el silenci romput de tant en tant pels esclafits d’un edifici amb 140 anys d’història, on encara hi perviu la memòria de cinc generacions.

Diuen que totes les cases tenen cor i que, mentre hi batega, no “són pedres només” com escrivia la meva admirada Teresa Riquelme en un preciós poema dedicat a la desapareguda casa dels Perella. Sí, cal Marones té cor. És al celler gran, al soterrani, i de vegades hi baixo per sentir-lo palpitar. És l’únic lloc que no ha canviat gens en gairebé un segle i mig: les tines, els tinois, les botes, el tonell, el gran embut ara rovellat, les boixes, la portadora…tot igual que abans. Les botes, velles i buides, encara fan olor de vi; tenen la part frontal inferior tacada per la humitat i el rosec del temps, però continuen dempeus com relíquies d’una altra època.

Aquell dia em va venir de gust baixar al soterrani i entrar al celler un altre cop. Hi havia només la llum d’una bombeta però això no em va impedir anar fins al fons i asseure’m en una tarima abans ocupada per un tonell fet malbé en rebentar una canonada. D’allà estant abastava el llòbrec recinte i, en la tènue claror, m’imaginava el meu avi Quim trascolant amb una bomba el most fermentat dels tinois a les botes. Feia girar la roda de la manivel.la mentre l’èmbol, anava fent xuit-xuuu, xuit-xuuu com si respirés. També m’arribava una remor confusa de veus provinents de dalt, que em figurava eren la meva mare i la iaia preparant el dinar.

Estava immers en aquells records tan entranyables quan de cop i volta va aparèixer un nen a la porta del celler. En entreveure’m sota la claror macilenta va baixar els quatre esglaons i, encuriosit, s’apropà a mi. “Hola”, va dir. De seguida el vaig reconèixer: era jo mateix quan tenia 8 anys! Igualet que a la foto de l’escola del mestre Maties Bovet, assegut en una taula amb un nino, un gerro de flors i fingint que escrivia amb ploma. “Qui és vostè? Què hi fa aquí?”, em va preguntar tot sorprès. No em vaig identificar però vaig improvisar una mentida: que m’havia trobat l’avi Quim pel carrer i que m’havia deixat entrar per la porta del darrere perquè veiés el celler. “M’agradaria fer-me’n un de semblant a casa meva”, vaig afegir

“On és casa seva?”

“Uf, molt lluny! No hi arribaries pas ni caminant tres dies seguits”.

La conversa va girar llavors cap a temes més personals. Em va comentar que el més lluny que havia anat era a Barcelona amb els seus avis i que, en els tres dies que va ser-hi, havia dormit a casa d’uns parents de cal Torrent. “Els coneix?” Ah! I que havia pujat a un taxi de color crema catalana i negre; que l’endemà va visitar el port amb la caravel·la Santa Maria amarrada allà al costat, i el monument de Colom assenyalant amb el dit el camí d’Amèrica. I que el va impressionar molt la grandària dels vaixells atracats al moll. “I vostè, hi ha estat mai a Barcelona?”, em preguntà de cop i volta. “Sí. De fet hi he viscut molts anys”, vaig respondre.

“Doncs jo, gràcies a aquell viatge, finalment vaig ser a la ciutat que l’hermana Magdalena de la “cuna” del convent del Sagrat Cor repetia sovint mentre, amb els nens agafats per la bata i en fila índia, ens feia cantar: “el tren ja marxa cap a Barcelona, a passar l’estona no hi serem a temps….Uuuuh, Uuuuh!”. La sap? Molts d’aquells nens, el Ramon de cal Ballús, el Josep Maria de cal Bonifaci, el Ramon de cal Serafí, el Pablito Frauca, l’Ignasi de cal Segarreta, el Mateu de cal Manelet, el Marquitus de cal Marquet, el Juan Galera, el Zidru de cal Xamal, el Ramon del Grau…venen a la meva escola. Els coneix?”

“Sí…Vull dir: no!”. Vaig corregir-me per evitar més preguntes impertinents. Em semblava increïble tenir-me a mi mateix al davant, de nen. Sí, sí, era jo, cap dubte, però no l’hi podia dir. No ho comprendria. Llavors ell, dissimuladament, va anar a un racó del celler i va amagar una cosa dins un pot, sota la tarima. En tornar, va dir: “Bé, me’n vaig a dalt. El pare és a punt d’arribar de la fàbrica. Tant de gust de conèixe’l”. I se’n va anar corrents amunt. Hauria volgut abraçar-lo però no vaig poder. Llavors vaig anar al racó, em vaig ajupir i, estirant la mà, vaig palpar un potet de llauna cobert de pols i teranyines. El vaig destapar i vaig treure’n diversos objectes: fòssils de petxines i de peixets, una medalla, sis monedes, uns quants fotogrames de pel·lícules, dos dibuixos… Però el que més em va colpir va ser trobar una foto esgrogueïda d’una nena de la qual estava enamorat i que va morir abans d’arribar a l’adolescència. Ni me’n recordava d’aquell pot amagat allà sota després de tants anys. En el silenci del celler, el cor de la casa bategava i el meu va plorar.

Miquel P. Cortina