Històries que fan mal (1)

Per: Miquel P. Cortina.-

L’Eloi era un home que als quaranta-cinc anys va deixar Barcelona i se n’anà a viure amb la seva dona en una urbanització a prop de Cardedeu, al Vallès Oriental. No tenien fills però tots dos treballaven i com que a ell el van traslladar per la feina a un polígon de Granollers, van decidir vendre’s l’habitatge de l’eixample i comprar-se una casa amb jardí en una urbanització amb vistes al Montseny. Ella, la Teresa, ho tenia bé per continuar treballant en unes oficines de la capital, ja que hi havia un tren cada mitja hora i aviat s’hi va acostumar. L’Eloi agafava el cotxe cada matí, deixava la dona a l’estació i seguia carretera enllà fins a travessar Granollers i arribar al polígon del Congost on hi havia la fàbrica. Als vespres es retrobaven a Cardedeu i continuaven el trajecte amb cotxe fins a casa. Els agradava sortir a passejar a peu per un costum que havien adquirit a Barcelona feia anys i que ara tenien sobrats motius per no deixar, car els distreia i els relaxava després d’una dura jornada de treball. Però els primers hiverns els van trobar feixucs ja que marxaven de nit i tornaven de nit. No tenien temps per sortir a caminar pel camp i només podien donar voltes per la urbanització abans de sopar. A partir de la primavera i, sobretot amb el canvi d’horari, arribaven a casa de dia i llavors sí que disposaven d’una bona estona per anar a estirar les cames i fer una passejada pel bosc seguint dreceres i camins. No solien fer mai mai el mateix recorregut i els agradava descobrir nous llocs. De vegades arribaven a les urbanitzacions veïnes i, si en tenien ganes, fins i tot visitaven els pobles més propers per prendre un refresc o per copsar l’ambient que, gràcies al petit comerç i a la presència de bars o cafeteries, tenia una mica més de vida que no pas la urbanització on no veien mai ningú pel carrer. Un dels trajectes que els venia més de gust fer era el camí de les masies; un passeig d’una hora i mitja que els permetia pujar per un corriol florit fins a una vella alzina amb la soca en forma de Y, a la qual arribaven vorejant camps plens de farratge o de cereal. Des d’aquella alçada veien un paisatge meravellós, ple de verds de diferents tons, amb Cardedeu al fons, i des d’on podien distingir, en els dies clars, el Tibidabo, la Mola i les punxes de Montserrat, mentre el Sol ponent daurava el Montseny i allargava les ombres cap a l’infinit. Llavors emprenien el suau descens fins al camí de sota que enllaçava amb un altre que duia de tornada a la urbanització on vivien. Just quan arribaven al trencall d’aquest camí, els cridava l’atenció un nen d’uns cinc anys amb barret de cowboy que jugava feliç brandant la seva escopeta, dins els límits del pati d’una masia, a uns cinquanta metres de distància d’on ells es trobaven. Estava envoltat de tres o quatre cavalls que pasturaven l’herba totalment aliens a les seves corredisses i als seus “pam!, pam!” i “xiu!, xiu!” que semblava que estigués saldant comptes en un ranxo de Texas. L’Eloi i la Teresa s’aturaven un moment, fascinats per aquell infant solitari immers en la seva aventura. Però ell no els veia o fingia no veure’ls, i seguia jugant. S’entretenien a guaitar-lo cada cop que passaven per aquell camí i se l’imaginaven com el fill que mai no van tenir. L’any següent i l’altre, el tornaren a veure de tant en tant en el mateix lloc. El xicot continuava distret matant dolents i ni s’adonava que l’estaven observant.

Va tornar l’hivern amb les seves nits llargues i el matrimoni va deixar de fer les excursions pel terme. Amb l’any nou, a la Teresa li van detectar un càncer al pit i la van haver d’operar. La recuperació va ser bona però ella ja no tornaria a ésser com abans. I ell tampoc. Quan els dies es van allargar i va tornar la primavera i l’estiu, van recomençar a fer les caminades dels anys anteriors. Tenien interès a passar per davant la masia del petit cowboy i ho van fer amb una certa freqüència, però el nen ja no hi era. Van passar els mesos d’estiu i la tardor d’aquell any, i de l’any sobre, i no el van tornar a veure. Tots dos es van entristir. L’Eloi un dia va suggerir a la seva dona d’acostar-se a la masia i preguntar pel nen, però ella el va fer desdir perquè, ben mirat, mai no van arribar a conèixe’l, ni a ell ni a la seva família i ho trobarien estrany. Era millor deixar-ho córrer.

Passaren els anys i es van jubilar. Es van apuntar a un gimnàs i continuaren fent les excursions a peu pel terme. Ja en feia quasi trenta que vivien a la urbanització i s’havien fet vells. Ja no caminaven tan de pressa com abans i de tant en tant havien d’asseure’s en algun marge i reposar una mica. Un vespre, tornant pel trencall del camí de les masies, van sentir una veu infantil que cridava “pam! pam!” i “xiu, xiu!”. Van girar el cap i van veure un nen d’uns cinc anys vestit de vaquer i amb una escopeta corretejant pel pati. Quatre cavalls pasturaven a la feixa de sota igual que sempre. L’Eloi i la Teresa es van guaitar l’un a l’altre i van dir-se: “No pot ser!”. Eren vells però no havien embogit; l’infant semblava idèntic al que havien vist anys enrere però no podia pas ésser el mateix. Allò havia de tenir alguna explicació. De cop i volta va aparèixer un home jove amb un poni i va ajudar el vailet a muntar-lo. Començaven a voltar per l’interior de la cleda quan van adonar-se dels dos ancians que els observaven des del camí de baix i els van saludar. L’Eloi llavors va preguntar a l’home si ell també jugava a fer de cowboy en aquell pati quan era petit. En respondre que sí i que aquell era el seu fill, va mirar la seva dona i va dir: “No era un miratge, Teresa; els anys passen per damunt nostre, però la vida sempre torna a florir”.