M’endinsaré en la pau de les aigües manses, on no m’arribin els dolors, plors i les terribles fams provocades pels humans. Per les guerres que mai s’acaben.
Potser els joncs i les algues em protegiran, m’agombolaran sense saber ni qui soc ni de què voldria fugir.
Ni tan sols saben el meu nom, les aigües manses. Ni a qui estimo. Ni allò que temo.
M’alimentaré de lletsons i verdolagues. Però no estic segura de res.
Seria covardia hivernar, amagar-me del dolor humà? Tampoc no hi puc fer gran cosa.
Rius d’asfalt que endureixen les ànimes, grans i alts edificis curulls de persones que ni tan sols es saluden. La maldat s’encomana.
I jo busco la quietud de l’aigua mansa perquè em faci endormiscar.
No pas en un son profund, potser només caldria un repòs.
Potser només un cessament de tanta metralleta de parlamentària emmetzinada.
La pau de les aigües manses tal vegada em podrien fer renéixer nova fortalesa, nova saba, nova embranzida.
Però no estic segura de res. Potser m’arribaria la gran riuada i se m’enportaria per aquells camins esgarrifosos i que no tenen retorn.
