Recordeu: mediatitzar, segons el diccionari de la llengua espanyola, significa; dirigir, “mangonear”, “coartar”, “maniatar”.Oi que no ho recordàveu? No creieu que tot i que aquest verb està de moda, el significat no sona massa bé?
Sempre hem conegut guies de qui és el millor, qui és el segon, qui és un geni…, però mai es refereixen a persones professionals que no volen sortir a la superfície mediàtica, senzillament perquè no els agrada o perquè són tímids, o nomes perquè no estan de “pamplinas”, ja que es passen el dia treballant, creant plats o vins, etc. Crec fermament que estan dins del seu dret legítim.
A aquests, hem de saber com trobar-los. I són tipus molt bons i vàlids en les seves especialitats (molt sovint, molt més humils i més professionals que els mediàtics habituals). En conec a alguns d’ells i crec que hi tindria d’haver una guia per esmentar-los, perquè s’ho mereixen. L’altre és que no vulguin passar per l’anell — de vegades amb certs visos de circ — la qual cosa ja és subjectivament venerable en si mateix.
Recordo que una vegada, fa uns quants anys, potser uns 40, va aparèixer a Paris una espècie de setmanari, capitanejat pel gran Paul Bocuse, on els periodistes van ser puntuats i no al revés. La idea era que si ells, els de la ploma, volen o han de puntuar-nos, als cuiners, per què nosaltres no podem, els al·ludits, analitzar-los a ells, els mags, amb puntuacions pròpies i subjectives?
El setmanari en qüestió (que crec que va durar molt poc) tenia la seva gràcia i fonament, a més de ser molt divertit de llegir (ja es pot imaginar la algaravia dels lectors, i dels propis cuiners). I ningú va arrencar la roba per a això.
Hauria, la encara inexistent guia de la que parlo, de ser seriosa i responsable; si els periodistes de torn troben als no mediàtics en ambdós costats, sortirien el tipus de persones que a tots ens agradaria conèixer, i perquè això succeeixi, no hi hauria cap altra solució que anar als seus respectius negocis per trobar la seva ànima i el seu paisatge en el plat o a la botella, tan viticultors com cuiners i altres. Possiblement, per a ells, els descobridors de nous talents, no tindrien necessitat d’anar vorejant determinats semàfors.
A més, a qui no li agrada el sabor dolç d’un descobriment, de quelcom inesperat? A mi, per descomptat, que si.
Acabem d’una vegada, i pel bé de tots, parlar sempre dels mateixos professionals (que sens dubte s’ho mereixen), que tothom ja coneix per la saturació dels articles de premsa, encara que al final tot cansa. Una mica de glòria pels col·legues desconeguts no faria mal, no seria dolent.
Encara que només fos tan poc com un toc d’aigua beneïda, especialment si vingués dels professionals mediàtics. Sé de bona tinta que n’hi ha alguns que ja ho fan, (per exemple, el celler de Can Roca de Girona) amb total desinhibició del rubor. Per què no ens apuntem tots a aquest gran carro de la generositat i al mateix temps acariciem la glòria catàrtica?
Però si al cap i a la fi, “to er mundo e güeno!!”, o no? Però, en que quedem?
