0 Shares 53 Views

Futurs certs, inesperats i per construir

29 maig, 2020
53 Views

Per Esteve Almirall (Professor i director Center for Innovation in Cities d’ESADE) / AMIC – Redacció

En economia res és es gratis i la solució no vindrà només de la vareta màgica de la política econòmica.

Aquests dies tots estem pendents de les notícies de la política econòmica esperant que, com una vareta màgica, transformi aquesta realitat amarga que ens deixa el coronavirus, una realitat de mort i de recessió. Malauradament, en economia no hi ha res gratis, no hi ha varetes màgiques.

El futur que ens cal construir no el construirem només gràcies a la vareta màgica de la política econòmica. Certament ho pot espatllar tot si es fa malament, però si es fa bé et pot donar els elements perquè ho puguem arreglar, però no ho arreglarà per a nosaltres.

Futurs Certs
Els futurs certs els coneixem prou bé a hores d’ara. El PIB de la Xina aquest any s’alentirà i es quedarà al voltant del 2%. Ningú sap del cert què passarà amb el PIB dels Estats Units i quines seran les repercussions del que passi allà a la resta del món, això és una incògnita. Que Espanya i bona part de la Unió Europea, entraran en recessió, és però una certesa.

“És una certesa que Espanya i bona part de la Unió Europea entrarà en recessió”

Què vol dir tot això? Ho sabem prou bé, les nostres organitzacions i nosaltres mateixos, haurem de ser més competitius perquè col·locar els nostres productes, els nostres serveis, les nostres creacions, serà més difícil. Les nostres administracions disposaran de menys diners i hauran de pal·liar els greus problemes d’aquells que no puguin tornar a obrir, dels que no puguin tornar a tenir clients, almenys per un temps. Serà molta gent!

Futurs Inesperats
Hi ha coses però que ningú no s’esperava. Qui ens havia de dir que acabaríem tots teletreballant, enviant-nos missatges al Whastapp i fent reunions amb Zoom? Tot just fa uns anys, pocs, vaig intentar que els missatges curts es fessin per WhatsApp en comptes de trucar o enviar un mail. Als USA feia anys que veia com els meus companys feien servir Slack (un whatsapp per empreses) de forma habitual com a canal de comunicació i com ja no calia escriure missatges llargs i formals per email que acabaven a la pila interminable dels missatges oblidats. La reacció va ser furibunda, es va veure com un atemptat a la intimitat de les persones, la lliçó que vaig re-aprendre vas ser que innovar no és gratis. Ni em vaig atrevir a proposar reunions amb Skype (encara no hi havia Zoom). Ara tot això forma part de la nova normalitat, gràcies al coronavirus.

Aquesta transformació digital que semblava impossible ha esdevingut instantània, fàcil i real. La tecnologia estava allà, el problema érem nosaltres!

L’ús de les eines digitals no només fa més eficient la comunicació, fa que calgui agafar menys transports i fa les reunions més curtes, sinó que canvia la nostra cultura i la transforma en més concreta, més pragmàtica, més orientada al “què” i al “per què” afectant a la manera com decidim i pel tant com gestionem. Aquesta és una transformació cultural lenta i soterrada que veurem arreu, en el món de les vendes i el màrqueting, en tots els àmbits. La comunicació esdevé pragmatisme.

Si tot just fa uns mesos, algú ens hagués dit que tindríem una cosa semblant a la Renda Bàsica Universal, l’haguéssim tractat de boig o de comunista visionari!

Ben cert és que molts països Europeus tenien quelcom similar des de fa molt de temps, però per altres països, com el nostre, és un pas de gegant. La RBU és un invent del Milton Friedman, el pare de l’economia neo-lliberal, (en aquella època en deia negative taxation) i poc sospitós de ser d’esquerres. Ell buscava no només un suport vital mínim, sinó una simplificació i reducció de l’administració. Si no cal decidir què donar a qui i quan, llavors ens caldrà menys administració i podrem destinar aquests recursos a tasques més interessants i productives, deia. Benvinguts els reconvertits que tant l’han criticat i que ara en veuen la seva necessitat, esperem que duri.

Si hem de trobar-li un per què a aquests futurs inesperats, el podríem resumir en què al final tots col·laborem amb l’inevitable. Quan els costos de canvi, els switching costs esdevenen no zero, sinó que són negatius, quan és no canviar el que té “costs” llavors el canvi esdevé inevitable.

Futurs per construir
Potser el fracàs més dramàtic en la gestió d’aquesta crisi als països occidentals ha estat la manca d’infraestructures digitals. El contrast amb Àsia és abismal, Xina, Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong, Singapur, tots ells han estat capaços en un temps rècord de dotar-se d’infraestructures que els permetessin conèixer dades en temps real i disposar d’apps que enfortissin el confinament a qui tenia símptomes al mateix temps que indicava amb qui havia estat en contacte que fos potencialment perillós (més de 15m i menys de 2 metres), permetent posar-los en quarantena i aïllar l’epidèmia.

En tots aquests casos els governs disposen de totes les dades perquè sinó només podrien conèixer una part de la població infectada i pel tant no sabrien identificar tots els ciutadans que estan en perill. Però no ens enganyem, en aquests països no hi ha un policia rere cada ciutadà, és la mà invisible dels propis interessos qui fa la feina. Ningú es vol ni infectar ni contagiar els altres, una mà invisible, això sí, a vegades visiblement reforçada amb mètodes més o menys coercitius segons el país.

Com és que allà ha estat possible, ràpid i fins i tot fàcil i aquí no?

L’explicació fàcil però probablement incompleta és que es deu a què són països totalitaris. El cas de la Xina és el més aclaridor. A la Xina a les ciutats grans tothom té com a mínim un Smartphone, no et pots ni moure ni fer res sense. WeChat que és el WhatsApp d’allà, és l’aplicació dominant. Com que la infraestructura bancaria era pràcticament inexistent, WeChat i AliPay varen tenir l’oportunitat de crear sistemes de pagament que funcionen arreu. És la manera de pagar-ho tot a la Xina, es fa amb un codi QR que t’identifica a tu i a tots establiments o empreses, que també en tenen com a mínim un. Això va donar lloc a mini-programes que funcionen dins de WeChat i fan servir tots els serveis d’identificació i pagament. El govern simplement ha fet servir això com ho ha fet en tantes altres ocasions. Tota la infraestructura d’identificació de persones i llocs no només està feta, sinó que tothom la coneix perquè és d’ús comú i diari. De fet, viure a la Xina sense WeChat és possible però no fàcil i no per massa temps.

Les infraestructures digitals.

El tema ens pot semblar anecdòtic, però no té res de menor. Als Estats Units estem assistint a una lluita aferrissada per posar les infraestructures digitals al centre, com a primera prioritat en polítiques digitals i d’innovació. Ja no estem parlant només de 5G i Wifi6 que també, sinó d’identificació de vehicles i regulació de tràfic amb I.A., identificació de persones, posar l’administració en plataformes Cloud, DNIs digitals com el QR xinés… i també re-inventar el sector mèdic amb I.A., l’educació i actualitzar l’A.I. de l’exèrcit americà. L’argument és simple, si l’estat no s’alinea amb la indústria com a la Xina, crea un mercat d’enormes possibilitats en tots els camps i lidera la transformació digital, no podrem competir amb Xina que ja ho està fent i estarem a mercè seva. Un argument senzill, difícil de rebatre i que té grans possibilitats d’obrir-se camí als Estats Units i no només als Estats Units.

L’administració i la part pública està tornant a ser una prioritat. No només per cobrir els market failures, sinó com a creadors de mercat i com eina transformadora de la societat.

El 18 d’abril, ara fa poc d’un mes, Andreessen Horowitz (el blog a16z), llegenda vivent del Venture Capital que tots recordarem no només perquè a la seva cartera on hi ha empreses com Airbnb o Skype sinó pel seu lideratge en les idees, per exemple amb Why Software is Eating the World del 2015. Doncs bé, va escriure un altre post que ha tingut una repercussió enorme: It’s Time to Build.

“Als Estats Units estem assistint a una lluita aferrissada per posar les infraestructures digitals al centre, com a primera prioritat en polítiques digitals i d’innovació”

Aquesta idea que el moment de crear és ara, que si no construïm el nostre futur ens el construiran, s’ha escampat com la pólvora. De manera que és ben possible que ens trobem amb un període de canvi accelerat post-covid19. El temps dels powerpoints sembla una víctima més del coronavirus i està deixant pas a valorar l’acció i al canvi real.

En paraules de l’Eric Schmidt, fins fa poc president de Google i ara abanderat d’aquesta revolució de l’AI i Cloud:

We should also accelerate the trend toward remote learning, which is being tested today as never before. Online, there is no requirement of proximity, which allows students to get instruction from the best teachers, no matter what school district they reside in…

The need for fast, large-scale experimentation will also accelerate the biotech revolution. … Finally, the country is long overdue for a real digital infrastructure…. If we are to build a future economy and education system based on tele-everything, we need a fully connected population and ultrafast infrastructure. The government must make a massive investment—perhaps as part of a stimulus package—to convert the nation’s digital infrastructure to cloud-based platforms and link them with a 5G network.

Al món hi ha coses que són gratis, són les que no tenen preu, no hi ha diners al món que puguin pagar el somriure dels teus fills i de la gent que t’estima. Però en economia res és gratis. El món s’està posant en marxa per construir un nou futur, com sempre, podem ser-ne part o simplement acabar comprant-lo empaquetat, no tindrem opció. El que cal fer és construir és el nostre futur i no, el futur no és inevitable, depèn de nosaltres.

Entre Lincoln i Peter Drucker: “The best way to predict the future is to create it”

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria