0 Shares 99 Views

Fragment del llibre mai escrit

7 Octubre, 2019
99 Views

La Lídia es va asseure en el seient del tren, va recolzar el cap enrere i va tancar els ulls. El tren la retornaria a Barcelona. Tenia ganes d’arribar al seu pis i ficar-se al llit. Necessitava dormir. Es ficaria al llit i procuraria aparcar tot el que havia viscut aquell dia. Ja hi pensaria més endavant en tot aquell garbuix de sentiments contradictoris que l’assaltaven.
Era la primera vegada que tornava al poble, després d’haver-se’n anat. El seu germà, el Joan l’havia convidada, havia insistit molt perquè hi anés. Ja era un clàssic: per Sant Joan calia reunir tots els parents i amics i es feia festa grossa, a casa del seu germà. Era el quart hereu de la saga familiar que es deia Joan i n’estava molt cofoi. Els seus pares estaven encantats amb el seu fillet Joan, l’hereu. En canvi, continuaven amb el morro fort envers la Lídia, no acabaven de lligar amb el temperament de la noia.
Pensava en la sort que tenia de poder guanyar-se bé la vida amb el seu treball. Això la feia sentir valenta per no haver de demanar res a ningú. El pis on vivia era petit però per ella ja en tenia prou. Quan vivia a casa dels pares no tenia pas tant d’espai per a ella sola. L’honor i la força de la Lídia eren el seu treball. Sabia lluitar; a vegades però, tenia temors. S’adonava de la fragilitat de moltes coses… i si algun dia li faltés a feina? La Lídia va obrir els ulls quan el tren va arribar a una estació.
Una doneta baixeta i grassona es va asseure al seu costat. Portava un jersei fet de ganxet i una gorra també feta de ganxet. Quan el tren va arrancar, la dona va treure d’una bossa, no gaire neta, un paquetet. Dintre hi havia una pasta de full. La dona va començar a picar la pasta amb la punta dels dits i se la menjava. No deia res. Es veia una dona de pocs diners. De tant en tant mirava de reüll a la Lídia. La Lídia va pensar que potser estava sola en el món… una dona vella, sola, sense atractiu, i que – segurament- la seva sort no importava a ningú.
La dona semblava que no feia cas de res. Només anava picant aquella pasta de full que tenia posada a la falda, a sobre d’un paper. Quan se la va acabar, va desar el paper dintre de la bossa no gaire neta.
Van arribar a Barcelona i la dona es va aixecar abans que la Lídia, llavors al aixecar-se es va mirar la Lídia i li va dir: “ Ja hem arribat! “ Va fer una rialla franca i simpàtica sense amagar, gens ni mica, la seva boca desdentada. La Lídia li va veure les dues genives, les de dalt i les de baix, vermelles, llises. Els llavis enfonsats. Dues clivelles profundes al costat de la boca dibuixaven la forma d’un entre parèntesi d’amargor.
La Lídia també li va somriure i la va saludar, mentre un estremiment li recorria l’espinada. De persones sense dents ara no se’n veien gairebé cap. Quan van sortir a l’exterior, el terra era moll. Havia fet un temporal d’estiu.
Tantes ganes que tenia d’anar-se’n al pis i ara li havien ben passat. En el tren havia reposat, havia recobrat la calma perduda en la festa familiar. Aniria a fer un volt. Aquella dona del tren l’havia fet reaccionar. Pensava que la vida és curta, i ara ella, encara estava de bon veure, es podia dir que estava esplendorosa. Prou que se n’havien adonat els amics del seu germà que no li havien tret els ulls de sobre durant tot aquell lluït esdeveniment de Sant Joan.
-I què, Lídia?, encara no us voleu casar amb aquell xicot que tens…? Algun dia vindré al teu pis a fer un cafè – li havia dit, en veu alta, el sòmines del grup familiar. El que sempre se les componia per fer el ridícul, aquell a qui la Lídia mai convidaria al seu pis a fer un cafè.

Imatge: fgc.cat

Deixa el teu comentari:

El teu correu electrònic no sortirà publicat

 

Més articles de la categoria