Fa 80 anys de l’ocupació de Sant Fruitós per les tropes franquistes

El dia 24 de gener de 1939 el poble de Sant Fruitós era ocupat per les tropes franquistes, en la seva ofensiva a Catalunya, després de la derrota del govern republicà a la Batalla de l’Ebre, -novembre 1938-.

Segons escriu l’historiador manresà Jordi Bonvehí: L’ocupació de Manresa es va produir el dimarts 24 de gener. L’exèrcit nacional ocupant era el cos de l’exèrcit del Maestrat del general García Valiño. L’estratègia per ocupar la ciutat va ser una maniobra d’encerclament pel nord i per l’oest. Així, una part travessà el Cardener al nord de Manresa i es dirigí cap a Sant Fruitós i l’altra travessà el Cardener al sud de Manresa i es dirigí cap a la zona de cal Gravat. Hi va haver combats aïllats en diversos indrets de les rodalies de Manresa. Uns quaranta soldats morts en serien la prova. Cap a les 10 del matí entraven a Manresa els terços de requetès de Montejurra i Lácar.

El poble de Sant Fruitós fou ocupat sense cap lluita, el petit escamot que l’exèrcit republicà en retirada va deixar al pont del riu d’Or a l’entrada de la població, segurament més amb la intenció de volar el pont, per dificultar una mica l’avanç, que no pas de presentar cap mena de resistència, ja que eren joves soldats sense cap experiència en combat, i foren sorpresos i morts abans que poguessin realitzar la voladura.

La població estava amagada als refugis i a les cases i no s’atrevia a sortir. La gent havia sentit moltes coses sobre la violència i les represàlies dels franquistes. També tenien molta por dels abusos dels soldats moros. Algunes famílies van construir petits refugis per amagar-se, com a cal Cortina, -el Timonar-, que van fer un gran forat prop del riu d’Or, tapat amb fustes, i a sobre canyes del riu, com a camuflatge. Durant l’entrada sentien passar les tropes per sobre els seus caps.

Recollim el testimoni de varis santfruiosencs que visqueren aquella jornada
Clàudia Figueras, que era una nena de 10 anys, ho va viure així: Quan es va veure la cosa molt perduda, el meu pare estava indecís entre quedar-se o fugir cap a França. Ell tenia la maleta preparada, a l’espera d’uns permisos de Ventura Gassol. Em sembla que al final, li arribaren, però aleshores ell decidí no marxar. I a la fi, encara vàrem tenir una mica de sort. Als darrers dies, en trobar-se la nostra casa apartada del poble, era pas pels que fugien. A la nit, per un costat sentíem els comentaris dels soldats que es retiraven, i per l’altre ja es veien els llums de les tropes dels “nacionals”. Nosaltres érem unes criatures, i suposo que tampoc copsàvem el perill real, però son uns moments que no deixen de marcar-te.

Jaume Badia de Cal Pastor, també tenia els records molt vius d’aquella etapa tant impactant de la seva vida. Aleshores tenia 8 anys. Residia junt amb els seus pares, la seva germana i un altre germà, que va morir pocs anys després, a la casa de la carretera de Vic, 101, on ara hi ha la Fonda Sant Benet: Havien cridat a quintes gent gran per anar al front, entre ells el meu pare, però no hi va anar, i estava amagat a casa. El dia de l’entrada dels nacionals, teníem totes les finestres completament tancades, quan vam sentir molt rebombori, i la meva mare va obrir una mica el finestró i va veure que ja passaven els soldats. Vàrem sortir i va venir un oficial i va dir al meu pare que poses un cartell dient: “Aquí vive el dueño”, amb el nom, perquè en les cases que els seus propietaris les havien abandonat hi entraven i s’emportaven el que volien.

Per la seva banda, Jaume Masana, que aleshores tenia 11 anys, tenia aquest record:
A la pallissa de casa, hi havia 40 soldats republicans, que estaven farts de tot. Durant la nit es va sentir molt tiroteig, i ells estaven amagats entre la palla. L’endemà, al matí, quan ja havien entrat les tropes franquistes el meu avi va anar a l’ajuntament, i aleshores vingueren uns militars, i es van emportar els soldats.
D’altres fugien del poble, per amagar-se.

Jaume Casals del Ca l’Hosta, que era un nen de 5 anys ho recorda axí: La majoria vivia amb incertesa, davant l’entrada de les tropes franquistes. Que si fugir o quedar-se. Nosaltres, junt amb altres veïns, com els de cal Jandot, cada dia marxàvem a les sis del matí cap a la desembocadura del Riu d’Or amb el Llobregat, sota les Brucardes, on hi havia unes baumes on ens refugiàvem. Passàvem el dia allà, i a la nit tornàvem a dormir a casa. Això ho vam fer durant tres dies. Fins que un dia, van dir que ja havien entrat els nacionals, i al poble no li havia passat res, perquè no hi havia hagut cap resistència de les tropes republicanes que fugien. Un d’aquests dies, quan tornàvem, vàrem tenir un ensurt: quan passàvem per vora unes vinyes, sentírem xiular d’una bala, que s’encastà en una paret d’una barraca. Una bala perduda, que no vàrem saber mai qui la va disparar, però que podia haver matar algú de nosaltres.

Antonio Hernàndez, malgrat que era molt petit, ho recorda clarament: Quan van entrar al poble, jo estava tancat a una barraca a la pedrera del Viñals, al camí de Viladordis.

L’ajuntament havia recomanat marxar del poble per si havia resistència. La barraca estava sota el camí, i nosaltres sentíem com passàvem els soldats. L’endemà van tornar a casa, que ja estava plena de soldats i moros. Es van quedar quatre o cinc militars a la casa, i gràcies a ells que portaven queviures, podíem menjar. Quan van marxar va ser quan van empitjorar les coses, i aleshores cap a “Auxilio Social”, que el van posar a la Cooperativa, on repartien menjar, noies com la Pepi Carrera o la Montserrat Casas.

La guerra havia acabat, per no per a tothom era una “alliberació”. Ciutadans i entitats van patir diferents forma de repressió, des de l’exili a la presó, passant per camps de concentració, treballs forçats, etc. Copiem del llibre “Cent Anys de la Cooperativa”: El 24 de gener les tropes “nacionals entraren al poble i el comandament militar nomenà un nou ajuntament al cap d’uns dies. El 27 d’abril de 1939 l’alcalde nomenat pels militars feu paralitzar les activitats de la Cooperativa i entregà els locals al “Servicio Local del Auxilio Social i de Falange Española”. A la sala d’espectacles i a la cuina instal·laren menjadors pels pobres del poble. Totes les instal·lacions i el local de la Cooperativa quedaren incautats, a les ordres d’un alcalde nomenat pels militars i que l’any 1930 ja havia estat rebutjat pel poble: en Josep Sala i Vilumara. Al cap d ‘un temps la Falange abandonà els locals. La botiga pròpiament quedà tancada de l’abril a l’octubre de 1939. La resta de locals no fou tornada fins el 1948”.

Durant les dècades dels anys 40, 50 i 60 del segle passat, Sant Fruitós va celebrar el 23 de gener la “Fiesta de la Liberación”. Es feia un dia abans, per enllaçar-ho amb el dos dies de la Festa Major d’Hivern, el 21 i el 22.

Fotos: Entrada tropes franquistes /Celebració “Fiesta de la Liberación el 23 de gener 194..”

Jaume Grandia