Estat mental i nivells de consciència

M’atreveixo, per primera vegada a la meva vida, a intervenir en una opinió oberta al públic, en aquest cas, perquè l’autora d’un passat article va posar damunt la taula un tema que em commou.
En llegir-lo, aquest comporta en cada oració vagues connotacions i missatges entredits que inciten a reflexionar sobre aspectes tan profunds com el de l’existència.
Fent un esforç i intentant escalar a través dels nivells energètics de la consciència (David Hawkins), i de passar de l’enuig, a la neutralitat, per no contestar les incongruents crítiques de l’any anterior, a passar a intentar acceptar les crítiques actuals, aquesta vegada, m’he decidit a opinar. A més, des de la raó, he comprès que qui va escriure, es trobava temporalment en un estat de desinformació.
No m’aturaré en l’aspecte tècnic (transmissió de calor, taxa d’evaporació i sublimació de la superfície de gel, quantitat d’aigua utilitzada, explicar què és una bomba de calor, eficiència energètica, COP i paràmetres termodinàmics), ni en una comparativa amb les altres activitats lúdiques de característiques i propòsits semblants. No m’aturaré en aspectes econòmics, de pèrdues i guanys perquè, aquí, sí que donaria la raó al gestor, qui em va suggerir no embarcar-me en aquest negoci. Tampoc vull aprofundir en el fet filosòfic, la realitat, el mental i cognitiu, el social o espiritual, el cultural i temporal, l’ètic i moral i finalment l’estètic (que en acabar pot ser que ho esmenti) que la instal·lació durant Nadal, una pista de gel, comporta. Punts i aspectes en els quals l’autora, amb molta intel·ligència, s’ha immiscit tímidament per sobre tots ells.
Però sí, permeteu-me, pronunciar-me i donar veu a tots els nens i nenes als que sincerament no els és igual caminar descalços que patinar, sigui sobre rodes o sobre gel. Cada experiència és única, cadascuna incomparable, i no pas perquè els agradi més o menys, sinó perquè hi ha una raó científica. I és que, als pares i a les mares, tampoc no els hauria de fer igual, perquè tant una activitat com l’altra comporten enormes canvis, tant en el desenvolupament locomotor com en altres aspectes que influeixen en el creixement emocional del nen/a.
Pujar als turons més emblemàtics de Catalunya com el Pedraforca, el Comabona, la Gallina Pelada, amb els peus descalços, sí, descalços!, m’ha curat, m’ha fet créixer; volar sobre rodes o lliscar-me amb patins sobre gel i intentar fer un salt del tres, em fa viure, sentir-me viu. La veritat, no és igual, i tampoc els és igual als que viatgen deu hores setmanals per patinar perquè al seu poble natal no es practica, i no els és igual a aquells que es desplacen al poble veí per practicar l’esport sobre rodes que més els agrada. I tampoc no els és igual a tots aquells que han gaudit, aquí a Sant Fruitós de Bages, per primera vegada, d’una singular activitat lúdica local.
Així ho han demostrat i expressat tots, amb gestos d’afecte, als qui han participat activament i intervingut en el projecte. Com aquella veïna de cinc anyets que deixa anar el patinet per córrer des de l’altra punta de la pista per abraçar-me, mostrant el seu afecte i en agraïment a tanta generositat. I com l’Albert, jubilat resident a Sant Fruitós, expert matemàtic de reconeixement internacional, que commemora els seus anys com a estudiant a l’estranger, en passar-se hores fent volta patinant al voltant de la pista a última hora de la nit. I com aquestes, moltes altres històries que la gent ens va compartir emocionats.
I, finalment per recordar, tampoc no els és igual a aquelles tres grans figures, tres joves que han deixat les seves famílies, les seves pertinences, la seva vida confortable, per practicar aquest esport lluny i fora de la seva província, i que ens van delectar amb els seus més bonics moviments estètics de dansa combinada sobre gel a la inauguració de la pista de gel.
El patinatge artístic sobre gel, una de les més boniques manifestacions artístiques, després del ballet, em va ensenyar, i em va ajudar a descobrir i comprendre “el que és bell”, i “la bellesa de l’amor” quan era tot just un nen, que, amb tan sols deu anys, no m’era igual estar descalç; encara que la meva consciència, tot i ser tan petit, m’ajudava a entendre que les circumstàncies m’impedien patinar. No és igual. No és igual res, és clar que no és igual. I per a tots aquells que llegiu aquest article, que cada vegada que sortiu de casa, cada pas que feu, que sigui per intentar canviar el món.
Em quedo amb l’alegria i el somriure de les trenta-cinc nenes de CEFAR que van patinar per Nadal, i de tots aquells que es van emocionar sobre patins. I em quedo, finalment, en pau, per haver deixat la meva ànima fondre’s amb l’últim cristall de gel fins a la temporada vinent.

Comparteix...

Facebook

Pinterest

Twitter

Linkedin